Barcelona · Coincidint amb el gruix de la ciutadania amb un mínim de sentit comú, sóc dels convençuts que l'Estatut està condemnat a mort. No pas, és clar, en un sumaríssim d'urgència dels de la vella escola sinó a través d'una pugna esperpèntica entre les dues famílies amb representació entre els magistrats del Tribunal Constitucional -nomenats, respectivament, pel PSOE i el PP. A hores d'ara, l'únic que queda per dirimir és qui li tirarà el tret de gràcia definitiu: els conservadors o els progres. I la resta, agradi o no agradi els dirigents més conspicus de CiU i PSC, és pura literatura.

Des d'aquest punt de vista el darrer fracàs de la ponència sobre l'Estatut, a càrrec aquesta vegada del magistrat Guillermo Jiménez, i l'entrada en escena, per a assumir-ne una de nova, de la presidenta de l'òrgan, María Emília Casas, no aporta res de nou. s un fet gairebé anecdòtic. Som allà on érem i res de substancial no s'ha modificat en el panorama polític espanyol que convidi a l'optimisme.

Mentrestant, el bloc autonomista -per utilitzar la terminologia que es gastava fa uns anys- continua entestat en el seu intent quimèric d'aconseguir que el Tribunal Constitucional es declari incompetent per dictar sentència, una situació inconcebible per a qualsevol Estat digne d'aquest nom. Mas i Montilla mantenen una precària unitat d'acció amb l'únic interès que no hi hagi cap resolució sobre l'Estatut abans de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ni l'un ni l'altre volen que els comicis se celebrin sota l'impacte de la defunció definitiva de la via autonomista, un escenari que els deixaria absolutament fora de joc i amb les vergonyes a l'aire.

A hores d'ara, només Esquerra planteja la necessitat de situar el dret a decidir en el primer pla de l'agenda política. I la seva sol·litud en aquest terreny és un signe inequívoc de les insuficiències nacionals que arrossega la sociovergència política i mediàtica que encara campa com si res, tot i que cada cop més qüestionada, per la vida pública catalana.