El relleu de Maragall per Montilla tindrà un abast molt més profund i ampli del que podem excloure de les anàlisi més immediates i, sovint, interessades. La mesura de la transformació de la segona força política al Parlament de Catalunya requereix, però, una certa perspectiva temporal que no tenim encara. Però si bé el futur és impredictible –malgrat les múltiples travesses– hi ha un aspecte del passat del PSC que sembla ha estat unànimement acceptat i que voldríem qüestionar. Ens referim al fet de presentar el sectors catalanistes del PSC –bàsicament i per entendren’s, els seguidors de Maragall i, anys enrera, d’Obiols- com les grans víctimes dels Capitans socialistes. Aquests dos grups, complementaris entre si, haurien anat patint durant la darrera dècada setge i persecució dins del carrer Nicaragua i al si de les institucions públiques controlades pels socialistes. Aquesta feina de piconadora hauria aconseguit finalment, aquest any 2006, la proclamació d’un candidat, Montilla, que identifica plenament l’electorat i l’espai polític majoritaris que ocupa i vol ocupar el PSC a Catalunya. I no hi estem d’acord perquè Maragall i Obiols (com també Raventós o Solé Tura de forma destacada) no només no han estat víctimes de l’estratègia d’assimilació entre PSC i PSOE que s’ha promogut des de les pròpies files socialistes, sinó que n’han estat promotors en tant que ideòlegs d’un corpus doctrinal que ells mateixos van avalar de forma irresponsable arrel de la sorprenent derrota electoral socialista de l’any 80.
La sorpresa, però també la ràbia i la incredulitat per aquella derrota, va provocar la instauració d’un discurs en què, bàsicament, es definia el catalanisme polític, i sobretot el nacionalisme, com un invent contemporani de la burgesia catalana per mantenir els seus privilegis de classe. Fins i tot hi ha una ‘obra’ de referència escrita pel mateix Solé Tura: ‘Catalanisme i revolució burgesa’. Aquesta argumentació fruit del ressentiment, interessada i refractària a qualsevol anàlisi sociològic o historiogràfic, ha anat calant amb prou profunditat al si dels òrgans de poder del PSC fins al punt de convertir en realment incòmodes les figures que incloïen el vernís catalanista en el marc del discurs socialista a Catalunya. En el darrer episodi, Maragall i el ‘seu estatut’ han estat incòmodes pel PSC i, sobretot, pel PSOE. Els uns i els altres, els altres i els uns –que són els mateixos–, han tirat pel dret i han decidit que ja n’hi havia prou de fer el préssec i d’aguantar discursos nacionals d’una nació que no entenen ni comparteixen, d’una nació petita que els és una pedra a la sabata a l’hora de definir la nació gran, la nació de referència: Espanya. Van ser precisament els socialistes de Sant Gervasi els que van avalar una visió de país bipolar, van ser ells els qui van facilitar que CiU durant molts anys s’identifiqués en solitari amb la marca del nacionalisme català, ells van enterrar i oblidar l’esperit de Pallach, van ser ells els qui es van empassar LOEs i LOAPAs, els que van avalar una societat ‘naturalment bilingüe’ i els que van construir bastions ‘no nacionalistes’ a l’àrea metropolitana i a les principals ciutats de comarques on governaven. El rumor sobre la gracieta del president Maragall en petit comitè pels passadissos del Parlament proposant la creació d’un nou partit no en fa gens de gràcia. El van tenir i el van matar. Descansi en pau ara que arriben els confederats –mai més ben dit– per acabar amb els quatre sioux que queden.