Precedents: l’Estatut de 1978 desarmà excessivament l’esperit de reivindicació dels catalans i s’entrà en un període d’autocomplacència. Es creia haver aconseguit un elevat grau d’autonomia. La seva comparació amb el període franquista ho facilitava. S’esperava una gran expansió de l’economia, la cultura i la llengua catalana, que l’espanyolisme evolucionaria cap horitzons de comprensió de la diversitat i d’una societat multinacional.
Que la contribució a l’estabilitat democràtica seria rendible. Gran error. El nucli tradicional intel·ligent del centralisme espanyol estava eufòric. Havia subministrat un excel·lent sedant al catalanisme. Gràcies a atorgar una autonomia descafeïnada i amb escassos recursos financers tot conservant i blindant -amb pesos i contrapesos constitucionals- els ressorts determinants del poder central per a regular les àrees bàsiques polítiques, econòmiques i financeres d’Espanya així com posseir un pes decisiu en l’alta burocràcia, l’exèrcit i la justícia. L’aparell estatal a les seves mans disposaria lliurement dels recursos i tributs de tot el territori espanyol per aconseguir, pacíficament, amb la nova democràcia el que no havia assolit per la violència el franquisme: desplaçar els centres de gravetat de l’economia i les finances dels territoris, impregnats pels nacionalismes perifèrics, cap a Madrid, preferentment, i a territoris on el nacionalisme espanyol, d’arrel i motlle castellà, impera. L'èxit de les olimpíades del 1992 contribuí a facilitar la realització tranquil·la del projecte unitari i centralista esmentat.
Poc a poc, la gent s'adonà de la paràlisi en la que estàvem immersos. La Generalitat presentava un mal finançament. La seva activitat, forçosament limitada, no ajudava gens al seu prestigi. S'observava, mirant més enllà de l’Ebre, com s’avançava a un ritme superior al nostre.
El desencís es superà amb la il·lusió provocada pel nou Estatut. S’esperava que solucionaria els nostres mals i portaria el país a cotes altes d’expansió econòmica, cultural i d’integració social. Sorgeixen les emprenyades col·lectives. Per a major claredat les exposarem per separat.
Primera emprenyada
Constatacions: el Govern central té la darrera paraula en tot. Alfonso Guerra podia dir, amb satisfacció, compartida pel tradicional centralisme i fanatisme espanyol, “hem passat el ribot a l’Estatut”. A més, sobre un Estatut ja encongit planava i plana la possible retallada del mateix per part del Tribunal Constitucional; es margina a Catalunya en els grans projectes empresarials. L'opa de Gas Natural, domiciliada a Catalunya, s’enfronta a una carrera d’obstacles i acaba en la inanitat. La Sra. Aguirre es permet dir, sense embuts, el que pensa l’espanyolisme: “una gran empresa española no puede quedar en manos extranjeras”. Catalunya s’enfronta amb el mur d’una mentalitat centralista, uniformista i dominant amb un operador poc visible: la tecnocràcia de l’estat espanyol.
Segona emprenyada
Tothom pren consciència que Catalunya is different, no sols per qüestions d’identitat sinó per les escasses inversions en infraestructures. Quan es construeixen autopistes l’usuari les paga, a més, l’estat recapta diners d’aquests per l’IVA que grava els peatges. En canvi, les autovies són a càrrec del contribuent i sense cost per l’usuari. No cal explicar on es construeixen autopistes i on autovies. No cal dir tampoc on s’ha construït el millor aeroport, on la millor xarxa de metro, on existeix una bona xarxa de distribució d’electricitat i on funciona més bé el servei de rodalies de RENFE. Catalunya s’arma de xifres i d'estadístiques per reclamar més inversions en infraestructures. Es respon titllant als catalans de rondinaires professionals i pidolaires. Quan es vol recolzar els nostres arguments demanant la publicació de les balances fiscals el centralisme contesta, com sempre, amb idees-mare modernes i progressistes o els mots de moda colpidors. En aquest cas, es vol justificar la major inversió en altres Comunitats invocant “la solidaritat” i la negativa a la publicació esmentada, fugint d’estudi, amb la frase el tema és molt “complex”. Com que les emprenyades són molt nombroses acabaré de comentar-les en un altre article.
