Barcelona · De la ben travada intervenció d'Artur Mas en el seu discurs d'investidura se'n podrien fer múltiples valoracions. La majoria de les que s'han fet han estat fins i tot massa llefiscoses pel meu gust. La majoria, l'àmplia majoria de comentaristes polítics d'aquest país, s'han desfet en

elogis, donant continuïtat a un fil argumental que sostenen des de fa uns quants anys. Més d'un no dubtaria a ensumar-li la retaguàrdia per afirmar solemnement que desprèn una olor captivadora. El que en el cul dels mortals és merda en les encisadores natges d'altri d'altres és perfum. Els aduladors sense mesuren proliferen. El que no ha de ser obstacle per manifestar que la intervenció de Mas va ser lluïda, ni que fos incapaç de concretar res en l'àmbit nacional i adoptés un tot resignat -o realista que dirien d'altres- en l'àmbit social. Però certament, el ja virtual President de Catalunya va fer servir una retòrica impensable en la CiU dels anys noranta, tota vegada que Mas evidencia tenir moltes taules i recursos, a més de ser un bon orador.

Mas no va dubtar però a pentinar Laporta, fins a un extrem que em va semblar abusador. També és veritat que Laporta va irrompre a la tribuna d'oradors de manera més que previsible i evidenciant que l'oratòria no és la seva principal virtut. Però el que més em va cridar l'atenció de Mas -i no és una dada baladí- va ser quan sense cap mena d'ambigüitat va negar a Joan Puigcercós la major: que al Parlament no hi ha una majoria sobiranista. Així, ras i curt. El president d'Esquerra va semblar fins i tot desconcertat. I com no ho havia d'estar si l'entorn mediàtic i polític de Mas havien denunciat -durant set anys i fins a l'extenuació- les potencialitats d'un Pacte Nacional, segons la nomenclatura utilitzada, i la renúncia a una majoria sobiranista? Aquest és un dels beuratges que han alimentat les escissions al si d'Esquerra i del que han begut a galet tant Laporta com Carretero. Ara, sense més preàmbul, Mas sentenciava amb tota naturalitat que aquesta majoria no hi és, que CiU no es presenta amb aquest programa ni amb aquestes intencions. Va bé de saber-ho. Però aleshores a quin pacte i i sobretot amb quines intencions hi al•ludien? Per a què havia de servir aquell pacte tant i tant vindicat pel nacionalisme d'ordre? I ara, que no el necessiten, tan prescindible.

Tenim el President que han determinat els electors, que també era l'únic president possible i el que havien emfatitzat per activa i per passiva tant Carretero com Laporta. Tenim el President que relaxa Madrid, segons confessió pública del propi PSOE. Tenim el President que desitjava a tota costa el primer grup de comunicació del país, tenim el President que anhelava la patronal, tenim, en definitiva, un President molt sòlid, amb amplis suports. Tenim President per estona, el que no sé exactament és per a què, més enllà de la vaga proclama de salvació nacional "hem d'aixecar el país". No diré que Mas no pugui ser un bon President de la Generalitat, del que ja dubto és que tingui cap mena d'intenció real de fer avenços tangibles en la construcció nacional. Sense menystenir que els poderosos aliats que l'han acompanyat durant aquests anys de 'travessa del desert' (ja m'agradaria a mi fer una travessa amb tantes alforges) no són precisament els que demostren -o han demostrat històricament- més ambició nacional, ni de casualitat.