Han estat els darrers anys un parèntesi en la política catalana i espanyola? Durant aquests anys ha semblat que podria haver un moviment en les posicions i les aliances dels partits polítics, en les seves propostes i estratègies, així com possibles modificacions institucionals rellevants. En fer balanç d’aquests anys, podríem dir que tenim una societat civil activa, que amb els recursos de què disposa té capacitat de mobilització i fins i tot de marcar bona part de l’agenda política, però uns partits dels quals la ciutadania se’n sent lluny, amb la sensació de molts deures per fer. Ara que s'acosten eleccions generals i tenint en compte l'aversió al risc dels partits polítics, podem plantejar-nos aquest període encetat simbòlicament el 2003 com una desviació que ara torna al tronc principal, més que no pas com un potencial nou camí? El president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, aposta per l'entesa amb PNB i CiU per davant d'ERC i IU, i tornaríem així a un escenari on PNB i CiU juguen el paper de frontissa al Congrés. I ja sabem que els polítics bascos saben treure millor rendiment d’aquestes situacions. En el cas català suposaria l'aposta per un gradualisme que, com ja hauríem d’haver après, no aborda els temes clau que Catalunya té com a reptes de futur. En aquest escenari, ERC tornaria a tenir un paper poc rellevant al Congrés, de manera que lligaria més que mai el seu futur al del president Montilla i les seves decisions estratègiques respecte la dependència del PSOE. Pel que fa al PP, no sembla acabar d’interioritzar que a més crispació pitjor resultat electoral. És una qüestió molt rellevant ja que fa referència al famós 71% de participació de què s’ha parlat aquestes darreres setmanes com el llindar a partir del qual li resulta gairebé impossible guanyar unes eleccions espanyoles. Aquesta agressivitat queda fins a cert punt circumscrita a Catalunya, on el vidalquadrisme sembla l’estratègia per mobilitzar el seu sostre electoral, un risc calculat per evitar que la diferència amb el PSC-PSOE sigui massa gran i impossibiliti uns resultats ajustats en el conjunt de l’estat. Tot i la crispació de la política espanyola, a la propera legislatura a Corts es podria produir –com defensen alguns sectors de tots dos partits- un pacte d’estat entre PP i PSOE per excloure els nacionalismes ‘perifèrics’ i ‘tancar’ el model autonòmic. Potser una primera mostra d’aquest acord es donarà en la interpretació, a la baixa però sense tirar-lo enrera, que el Tribunal Constitucional pot fer de l’Estatut. Si es donen aquests elements, tornaríem a estar al cap del carrer, i les perspectives per Catalunya continuaran sent la de l’ofec i l’estancament. Tot plegat són especulacions que començarem a contrastar l’endemà de les eleccions, però Catalunya s’hi juga molt, fa temps que s’hi juga molt. S’acompleixi més o menys aquest escenari, mentre el nacionalisme català no sàpiga avantposar els interessos de país als de partit, tot apunta a què ens podem trobar, com diuen en anglès, en un ‘lose-lose scenario’.