Crec, francament, que ERC s’està fent un gran embolic –l’expressió exacta però gens constitucional seria que “es fa amb la pitxa un lio”- amb això de l’Estatut. Des del meu punt de vista –i poques vegades he vist una cosa tan clara-, només hi ha dues alternatives possibles, i totes dues legítimes. Una, és re Crec, francament, que ERC s’està fent un gran embolic –l’expressió exacta però gens constitucional seria que “es fa amb la pitxa un lio”- amb això de l’Estatut. Des del meu punt de vista –i poques vegades he vist una cosa tan clara-, només hi ha dues alternatives possibles, i totes dues legítimes. Una, és reconèixer l’error d’entrada i de fons del plantejament que confiava que el nou Estatut podria incorporar aquells punts “irrenunciables” que tots els sobiranistes van fer seus –la nació a l’article primer, el control d’una agència tributària única i drets històrics en algunes competències clau- i llavors, després del “mea culpa” es vota “sí” en benefici de les millores graduals obtingudes i de passada es descolloca al personal. O l’altra, és posar-se tossut en la idea que es va ser enganyat i desemmascarar clarament, tal com va fer l’exconseller Carretero, que l’Estatut que n’ha sortit és inacceptable perquè compromet i tanca massa –i per massa temps- el futur del país, i es vota “no”.
A mi no em farien por –ni fàstic- cap de les dues possibilitats. Que parlem de política, caram! Ara bé, en política, el temps és decisiu. El “sí” hauria demanat una reacció més ràpida, abans de la manifestació del 18 de febrer i, en lloc d’anar insistint en si es podria aconseguir alguna millora més com l’Aeroport del Prat, hauria exigit per part dels dirigents d’ERC un reconeixement d’errors estratègics pel qual feia falta un coratge que no es té. Però si hom no s’ha atrevit a dir que hi va haver un error de càlcul de fons –tornem a la inconstitucionalitat: “una cagada monumental”-, llavors cal dir que “no” a l’Estatut. Sense reserves. Res de vots nuls o en blanc, res de poesia patriòtica i de disseny a les butlletes. O se’n tenen per dir que “sí”, o se’n tenen per dir que “no”. I res de “llibertat” de vot, que el vot sempre ho és de lliure, només faltaria: els independentistes no són menors d’edat ni necessiten tuteles, encara que a vegades facin criaturades!
La tonteria que el “no” se sumarà al del PP, com a argument, és impresentable. D’una banda, el “sí” també farà anar junts els vells comunistes amb els neoliberals, els regionalistes catalans amb l’espanyolisme amb ànima colonitzada. I no tenen pas cap mania a barrejar-se. D’altra banda, el “no” a la Constitució europea ja va aplegar nacionalistes radicals i neofeixistes, i llavors aquest argument no va semblar important. Però, sobretot, que voleu dir que no és molt millor que ningú no pugui comptar quants som? Després de tant dir que hi havia una gran reacció generacional, transversal i multitudinària que ja ens tenia salvats, a veure si ara resulta que hi ha menys vot en blanc o nul, o papallonejant, que assistents a aquella manifestació que encara exigia el dret de decidir Estatut quan ja estava tot dat i beneït!
La coherència d’una força política no s’ha de basar en ser-ho amb ella mateixa, sinó que ho ha de ser amb els seus objectius. Les estratègies poden ser equivocades i, precisament per coherència, cal canviar-les si no funcionen. La coherència ha de ser amb la pròpia veritat, no amb l’autoengany. I la coherència –i la confiança- s’aconsegueix si hi ha idees de futur. Ara, el vot a l’Estatut és “no”. Si més no a la meva edat, no tinc cap ganes d’entrar a una nova ratera fins al final de la meva esperança estadística vida, ni que sigui una mica més espaiosa, s’ha de reconèixer! I si hem de ser pocs, siguem-ho amb un cert orgull i dignitat. El “no”, s’entén aquí i a Nova Zelanda. El vot nul ens torna a l’època de La Crida, un temps tan gloriós com acabat, i no s’entendrà ni a Mart (vull dir, que ens convertirà en marcians). La pregunta, en tot cas, és aquesta: senyors i senyores d’ERC: i ara, què? Només la resposta a aquesta resposta pot fer el vot negatiu, a més de coherent, fort i digne. O sigui, el pot fer valuós políticament.
