Vaig conèixer Josep Benet l’any 1959 quan jo tornava de fer la mili. A la Unió d’Antics Escolans de Montserrat, que residia al Casal del carrer dels Arcs, Benet maldava per convertir la revista “Germinabit”, que en aquells moments se centrava en aspectes com el cant gregorià, en una revista d’ambició cultural més amplia i al servei de la cultura Catalana. D’aquesta preocupació va sortir “Serra d’or”.
Deu anys més tard, a finals dels seixanta, vaig col·laborar amb ell en les Edicions Catalanes de París, editorial que va publicar llibres que no es podien publicar a l’interior del nostre país durant la dictadura franquista. Ell inspirava la línia editorial i també oferia els seus locals per fer de dipòsit de llibres fins que anaven a parar a la rebotiga de les llibreries.
Explico aquests detalls perquè són menys coneguts que els de la seva activitat política durant la democràcia recuperada. Benet ha estat un exemple per a molts i ha mantingut fins els darrers moments de la seva vida la tenacitat per orientar les actuacions convenients pel futur de Catalunya. No fa gaire el vaig visitar a casa seva al carrer de Calvet i em feia suggeriments sobre el que creia que havia de fer Òmnium en ocasió de la commemoració del 2014. Serà sempre una referència per la seva inesgotable voluntat de servei al país.
