Barcelona ·
Sigui A ? B. Si A és veritat, B ho ha de ser. Sigui A ? B. Si B no és veritat, A no ho pot ser. Fins aquí dues de les més conegudes implicacions lògiques (els coneguts modus ponens i modus tollens). La lògica ens serveix per fer deduccions, i també detectar fal·làcies. Associades a l'anterior, dues fal·làcies clàssiques. Sigui A ? B. Si B és veritat no té perquè ser veritat que A ho sigui (fal·làcia del modus ponens). Exemple: Si sempre que plou el terra es mulla i veiem el terra moll, això no implica que hagi plogut, perquè poden haver regat -fàcil!-. Igualment, sigui A ? B, no és veritat que si no es dóna A no tinguem B perquè -seguint amb l'exemple anterior- si no plou podem tenir el terra moll gràcies a que han regat. També fàcil!
Al suplement especial que acompanyava la diada de Sant Jordi el primer número de Públic (edició setmanal en català del diari Público) vaig trobar un cas com un cabàs de fal·làcia modus ponens, d'aquelles que retalles per ensenyar als alumnes -si en tens- en l'article del catedràtic de polítiques públiques de la UPF i rector emèrit de la Universitat Progressista d'Estiu -una universitat d'aquelles que tenen la ideologia present fins i tot en el seu nom- Vicenç Navarro.
L'article es titulava "Un dèficit més social que fiscal" i en ell -com el seu títol ja ens deixa entreveure- afirmava que si a Catalunya, amb una riquesa dels 110% per sobre de la mitjana de la UE-15, la despesa pública social per càpita és només del 73% de la mitjana de la UE-15, això és degut no al dèficit fiscal sinó "a l'enorme poder de classe i de gènere (sic) existent a Catalunya, una de les societats més desiguals avui a Europa" fruit del poder de les classes de renda superior "solidificat per setanta anys de governs conservadors, quaranta de poder dictatorial i trenta de règim democràtic" - així, tot seguit!- que el tripartit ha començat a canviar.
Un 10% de la renda catalana no es queda al país: tanta por hi ha de dir-ho clar!
La prova que dóna l'autor de la seva afirmació és la següent: Si el País Basc, que té plena autonomia fiscal, té també un endarreriment social considerable -que per cert, no quantifica- i el País Basc no té dèficit fiscal, aleshores el dèficit social de Catalunya tampoc ha de ser degut al dèficit fiscal! L'argument en termes lògics seria: Si hi ha polítiques conservadores, aleshores hi ha infrainversió social (segurament cert). Observo infrainversió social, doncs dedueixo que la causa són les polítiques conservadores. El terra està moll, doncs ha plogut. Doncs, no necessàriament, ja ho hem vist (fal·làcia del modus ponens). Un 10% de la renda catalana no es queda al país: tanta por hi ha de dir-ho clar! Tan poc progressista és afirmar-ho!
Per cert, una altra perla de la confusió lògica la podem trobar en un altre dels articles del mencionat suplement. En "La societat diversa" un altre catedràtic de ciència política (en aquest cas, de la UAB), Joan Subirats, planteja en aquests termes reduccionites la disjuntiva sobre la identitat catalana que cal respondre (A o B): "Entre la possibilitat de reivindicar una ciutadania amb el dret de mantenir una multiplicitat d'identitats individuals, i les múltiples variants del principi goebbelsià de «tu no ets res, el teu poble ho és tot», no tinc dubtes." - afirma l'autor. Ja sabem, però, gràcies a la lògica que la disjunció de dos enunciats falsos és una falsedat. En termes polítics: resulta força interessat situar la disjuntiva de la identitat entre el multiculturalisme universalista neutre (i fratern) o el nazionalisme (negador de l'ésser humà).
