Malgrat que som en un moment històric de reivindicació de la memòria històrica, cal que siguem conscients de tot allò que tanta reivindicació (en quin marc?) oblida. Estem assistint al debat espanyol sobre el franquisme, ple de falses expectatives respecte a les possibilitats de condemnar veritablement el règim dictatorial, i ple d’oblits, com Malgrat que som en un moment històric de reivindicació de la memòria històrica, cal que siguem conscients de tot allò que tanta reivindicació (en quin marc?) oblida. Estem assistint al debat espanyol sobre el franquisme, ple de falses expectatives respecte a les possibilitats de condemnar veritablement el règim dictatorial, i ple d’oblits, com ara la repressió brutal que van patir la llengua i la cultura catalana. I encara sembla que la reivindicació nacional en el terreny històric només hagi d’estar plena de penalitats (fosses comunes, expoli...). Perquè pel que fa al passat gloriós, res de res. Ni el republicanisme català no ha aparegut en els actes de la Generalitat (on ha onejat la bandera republicana espanyola), ni el catalanisme de principis del segle XX ha tingut gairebé escenaris per ser rememorat.
Tal com va quedar palès al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (l’únic espai on es reivindica la nostra herència cultural?), el 1906 va ser un any d’esdeveniments cabdals per al catalanisme polític i per a la cultura catalana, que han passat totalment desapercebuts fins ara. Va ser l’any de la creació (i l’èxit electoral) de la Solidaritat Catalana, l’any del I Congrés Internacional de la llengua catalana, de la publicació de La nacionalitat catalana (s’ha plantejat algun any Prat de la Riba?), de l’arribada a Catalunya del corrent altern i de l’enllumenat elèctric, de l’inici de la publicació d’El Poble Català, de la fundació de la Unió d'Ateneus Obrers de Catalunya, i de la primera commemoració unitària massiva de l’Onze de Setembre.
Que tot això no es pugui commemorar i celebrar com cal, mostra una gran debilitat institucional del catalanisme. I una mirada molt curta respecte a la pròpia història i a la pròpia cultura, que no correspon gens al que es pot es esperar d’una societat culturalment avançada. Deixar en l’oblit els referents històrics i simbòlics que com a país (i sovint des de la societat civil) hem construït, ens converteix en un país sense arrels que sostinguin el creixement dels valors collectius.