En aquesta hora de desconcerts, és estimulant llegir articles com el que Eduard Voltas va publicar a l’”Avui”, on proposa un debat sobre quina podria ser la política cultural d’un conseller de Cultura que no consideri ridícul aspirar a tenir un estat propi. Estic d’acord amb les tesis de Voltas. Només hi poso cullerada per a subratllar quatre idees que em sembla que van en la seva mateixa direcció. 1. Cal assumir sense complexos que la política cultural és (arreu) un instrument de cohesió nacional. I no només als països amb tradició intervencionista sinó també als països de tradició liberal. Hollywood ha estat el principal impulsor del sentiment de pertinença nacional dels ciutadans dels Estats Units, i aquesta funció l’ha propiciada el Govern federal. Durant les seves primeres dècades de vida, la Comunitat Econòmica Europea no es va ocupar de la cultura (al Tractat de Roma de 1957 no hi consta la paraula “cultura”). Quan va començar a prendre cos el projecte d’unió política, es va anar congriant la idea que calia potenciar el sentiment dels ciutadans de pertinença a Europa. L’any 1992, el Tractat de Maastricht va assignar a la Comunitat Europea competències en l'àmbit cultural i, des de llavors, la UE ha anat irrompent en aquest terreny, amb intencions ben clares. El programa “Cultura 2000”, per exemple, diu textualment que les subvencions culturals de la UE obeeixen a la constatació que “la plena adhesió dels ciutadans a la construcció europea requereix posar de relleu els seus valors i arrels culturals comuns com a elements clau de la seva identitat”. Si això no és una política cultural al servei del national building, que baixi en Manel i ens ho expliqui. Apliquem-ho a Catalunya, que prou falta hi fa.

2. Cal establir àmbits de cooperació entre els països de llengua catalana. Tal com diu Voltas, el departament de Cultura ha de ser el departament de la catalanofonia. Però la catalanofonia no s’ha d’impulsar només unilateralment des de Barcelona. L’experiència efímera i mal plantejada de l’Institut Ramon Llull demostra les dificultats de la cooperació institucional en el nostre àmbit cultural, però renunciar-hi és suïcida. Des del punt de vista jurídic, res no impedeix a Catalunya, el País Valencià, les illes, Andorra i el Rosselló d’establir un marc estable de cooperació. De referents externs no en falten. Per exemple, el Consell Nòrdic, on participen 5 estats (Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia) i 3 territoris autònoms (Illes Feroe, Groenlàndia i Aland). Aquest Consell té organismes de cooperació tant de nivell interparlamentari com intergovernamental i gestiona accions comunes en àmbits com la cultura, l’ensenyament, la recerca o el medi ambient. Un altre exemple, més centrat en la promoció de la llengua i literatura comunes, és el Tractat de la Unió de la Llengua Neerlandesa, subscrit per Bèlgica i els Països Baixos i que disposa de diversos organismes en què participen la Comunitat flamenca i el Govern holandès (Comitè de Ministres, Consell de la Llengua i les Lletres, etc.).

3. La cultura catalana ha d’estar present, en termes d’igualtat, en els àmbits supranacionals. Un cop reforçats els lligams interns, la catalanofonia ha d’exigir veu i vot a l’exterior. El primer nivell de supranacionalitat el constitueix avui l’Estat espanyol, on tot és per fer a l’hora de reflectir que hi conviuen quatre comunitats culturals. El segon nivell, la UE, té una estructura de base multicultural però aplica a la cultura catalana una discriminació inacceptable. Basar els drets de les llengües en el fet que siguin pròpies d’un estat du a absurds com que el luxemburguès tingui a Europa majors drets que el català, o que l’única esperança de la nostra llengua estigui en l’ingrés d’Andorra a la UE. Per a superar aquests absurds, cal que, en l’aplicació de les polítiques vinculades a la cultura, les estructures supranacionals reconeguin algun paper a les comunitats culturals. El federalisme belga, per exemple, pren com a base l’existència de 3 regions (Flandes, Valònia i Brussel•les) i 3 comunitats (la flamenca, la francòfona i la germanòfona). En base a això, a Bèlgica les competències vinculades a l’economia s’atribueixen a les regions, i les competències culturals s’atribueixen a les comunitats.

4. Cal, alhora, impulsar l’espai català de comunicació i estimular la indústria a superar aquest espai. La cultura catalana té una base demogràfica limitada i no pot prescindir de cap dels seus consumidors potencials: el mercat dels productes en català s’ha d’estendre de Salses a Guardamar. Però aquest mercat no és suficient per a generar una indústria potent. Avui la unitat mínima de mercat (el mercat domèstic) és Europa i, per anar bé, convé vendre de Los Angeles a Tokio. Per altra banda, si bé és cert que l’Administració té instruments per a ajudar la indústria del país, cal que la política cultural vagi en compte a l’hora d’incidir en el terreny de l’empresa privada. De la mateixa manera que els animals que creixen sobreprotegits en un zoo no poden sobreviure en llibertat, és impossible que una indústria se’n surti en un mercat obert si no ha après a lluitar en el marc de la lliure competència. Abocar subvencions públiques a la indústria té almenys dos inconvenients: és il•legal (contravé la normativa europea) i produeix un efecte invers al perseguit, perquè crea una indústria dependent i feble.