Un dels fenòmens que més ajuda a precisar, en aquestes darreries, l'ascens del punch de nacionalisme espanyol, n'és les periòdiques revisions que se'n prodiguen en públic. Aquest exhibicionisme, afecta directament a la pròpia definició del que s'emmarca com a identitat en aquelles latituds.
I si bé és cert que com a categoria analítica, la identitat doleix, cada dia més, d'un empobriment degut als usos incontrolats i desproporcionats que se'n fa, guanya enters quan es pren com a barem per mesurar la popularització i l'acceptació social que genera entre tots aquells qui s'hi adhereixen.
L'èxit en aquest exhibicionisme públic dels nous factors d'identificació espanyola, se'ns ofereixen dia sí dia també de manera nítida i epidèrmica, via espots publicitaris, declaracions d'agents polítics i, cada vegada més, d'esportistes i actors.Tot plegat, i en primer lloc, ens indica que això de la identitat i el que representa, no solament és pal de paller de pobles amb evidents mostres de fragilitat pel fet d'estar abocats a l'oferta continua de diversos marcs d'adhesió nacional, sinó també per aquells qui "a priori" sembla que això ja ho tinguin resolt.El procés, per holístic, es traça des de sectors que atenen amb consonància al conjunt de la vertebració d'una noció concreta de la identitat. I el que n'és prova fefaent "que la cosa va de veres" és que no combregar-hi és motiu d'escarni. Un exemple visceral que il·lustra allò que hi tens a perdre, l'hem viscut aquesta darrera setmana. Sembla ser que a l'actor Javier Bardem se li va ocórrer fer unes declaracions on insinuava la naturalesa caprina de l'opinió d'alguns espanyols sobre la seva carrera artística. De resultes, allò que havia de ser "des d'hispana òptica" un passeig d'orgull per les catifes del festival de cinema de Sant Sebastià, s'ha vist transvestit en súpliques d'Antonio Banderas perquè el públic oblidés l'opinió del seu col·lega. I és que a d'avui s'ha aconseguit que l'adhesió sense matisos "el xec en blanc" a allò que l'espanyolitat demani i requereixi esdevingui mecànica, gairebé irreflexiva i absolutament natural. Un xec que és vinculant, que no entén de matisos ni cap tipus de gradació sobre sentiments de pertinença, com aquells que ens empesquem per aquí sobre si "una mica més que", "sí, tot i que també..." Res: caixa o faixa. Participar-hi "més encara quan la vaca és grassa", de manera desacomplexada, com ho han fet il·lustres mediàtics del país com ara Gassol, Nadal, Xavi o Bojan (a qui li anà d'un pèl de prendre-hi mal) és quelcom més que comprensible. s, com digué Gervasi Defer "qui preferí posar a rescat de l'entrenador la senyera que li arribà del públic, abans de brandar-la després de fer medalla", una qüestió d'adaptació ambiental i supervivència material. Molt bé, no hi escatimen, i tampoc és d'estranyar. Com tampoc ho serà que cada vegada més personatges com els citats els hi incomodi apropiar-se i fins i tot apropar-se a qualsevol representació que faci tuf de catalanista. Per què per cert, des del catalanisme se'ls hi ofereix cap alternativa real i plausible per poder invertir la tendència?
