Totes les enquestes mostren el fenomen de la nova immigració com un dels dos o tres temes que concentren l'atenció i la preocupació ciutadana. I és, efectivament, el fet social més transcendent d'aquests moments. Juntament amb el trànsit a la societat de la informació i el manteniment de l'estat del benestar. Tal i com passa amb el futur de la llengua, és un tema d'una gran complexitat, que demana diagnòstics molt acurats, molta determinació política i acords nacionals. Res seria tan perjudicial com convertir el debat sobre la immigració en arma electoral llancívola des de postulats populistes de dretes o d'esquerres. Cal trobar una posició equilibrada allunyada d'alguna ingenuïtat esquerrana i d'alguns prejudicis conservadors. Des d'aquest punt de vista, aquesta campanya electoral ja és una oportunitat perduda.
Una de les mutilacions més doloroses de l'Estatut del Parlament fou la de les competències que feien referència a l'apartat d'immigració. La pèrdua d'aquest paquet competencial ens ha deixat en una posició molt precària per a poder afrontar amb garanties el repte de la integració d'aquesta nova immigració. Crec que, malgrat tot, podrem fer que allò que ara sembla amenaça esdevingui oportunitat. És sabut que, històricament, Catalunya ha estat un país d’acollida, fet que ens proporciona algun avantatge comparatiu amb alguns dels nostres veïns. Salvador Cardús parla de la “teoria de l'empelt” per a referir-se a la manera de fer-se del nostre país. Però, sense sòlides i consensuades polítiques públiques no hi ha cap possibilitat d’aprofitar les oportunitats i marginar les amenaces. És imprescindible formular polítiques transversals i integrades que tinguin en compte aspectes com el control d’entrada i l’acolliment; la natalitat i l’estructura demogràfica; la incidència sobre el sistema productiu o el paquet de drets i deures dins d’un esquema general de laïcitat.
Sense aquest esquema general de laïcitat, el xoc cultural serà inevitable. Cal convertir la laïcitat en la plataforma que ha de fer possible el respecte a les opcions religioses o les creences de cadascú. Sense laïcitat no hi pluralisme. El pluralisme és l’element més definidor de la mena de societat democràtica que pretenem. L'èxit del pluralisme seria la convivència entre persones que actuen d’acord amb sistemes de valors diferents. I aquesta coexistència depèn de la capacitat d’establir quins són aquells valors públics compartits per tothom, els que defineixen el nostre model de societat. Model al que no podem ni devem renunciar. La laïcitat condensa aquest paquet compartit de valors com ara llibertat, justícia, respecte, responsabilitat o civilitat.
I la llengua? No crec que sigui just fer responsables del futur de la llengua a aquells que acaben d'arribar. Els nous immigrants estan trencant l'esquema del bilingüisme. De fet, avui a Catalunya es parlen més de 200. Si tenim prou intel•ligència i determinació política per fer del català el punt de trobada, la immigració serà una oportunitat. Però si el castellà esdevé definitivament la llengua vehicular i d’acollida, el futur immediat de la nostra llengua és el de la subalternitat. Les jugades més decisives del partit del futur de la llengua es jugaran els pròxims anys.