La proposta d’Artur Mas de promoure una llei que faciliti la integració de la nova immigració a la societat catalana mitjançant una política d’estímuls ha provocat importants escarafalls. En Saura ha arribat a afirmar que es tracta d’una proposta de l’extrema dreta. Crec que darrere tanta exclamació hi ha massa hipocresia i paternalisme. M’explicaré. Avui arreu d’Europa, hi ha la consciència, més o menys generalitzada, que les polítiques d’immigració han de tenir a veure més amb allò que hem de fer per viure junts, gent d’origen divers, que no pas a mantenir i exaltar les diferències culturals. Una política més pensada en el fet que els immigrants deixin de ser-ho que no pas que es mantinguin en la seva condició de persones que viuen al marge de la resta de societat. Es tracta d’un debat sobre els drets i els deures, un debat sobre la importància de la llengua com a element d’integració social i també de l’esforç que ha de fer el nouvingut per integrar-se a la societat que el rep.
A Holanda i Alemanya, hom es pregunta com és que els nens i les nenes ja nascuts en aquests països, sovint néts o besnéts d’immigrants, no parlen alemany o holandès quan arriben a l’escola. I es preocupen pel seu alt fracàs escolar. A Dinamarca i a Suècia, es posen en marxa actuacions per tal que els aturats d’origen estranger aprenguin suec o danès. Estan convençuts que les taxes d’atur més altes tenen a veure amb la manca de coneixement suficient de l’idioma del país. A Gran Bretanya i a França, que representen models de política d’immigració substancialment diferents, hi ha la preocupació per la penetració dels integristes islàmics en les seves respectives comunitats musulmanes. Arreu d’Europa, es revisen les bases de la política d’immigració en la mesura que s’ha fallat en matèria d’integració social i que els populistes xenòfobs han crescut arreu. La Unió Europea també ho assumeix i així, la directiva que regula la residència de llarga durada, pendent d’incorporar-se encara a l ‘Estat espanyol, obre la via que la concessió del permís de residència permanent, es vinculi a la integració de l’immigrant a la societat d’acollida.
Necessitem que el procés migratori sigui un èxit en termes de valors compartits i de pràctiques sobre aquests valors; i de la mateixa manera, necessitem que el català sigui la llengua comuna del país, també per als nous immigrants. És evident que tot plegat exigeix igualtat en els drets i els deures, i possibilitats de promoció social, de bon funcionament de l’ascensor social. I és evident que, amb el nou flux migratori, el país canviarà com sempre ho ha fet. I és obvi, i per cert respon a la lògica de l’economia capitalista, que ens fan falta treballadors. Però tot plegat, necessita posar l’accent a resoldre la pregunta sobre com hem de viure junts. I no hi ha res més reaccionari que condemnar els immigrants i les seves famílies a viure separats o fomentar que continuïn tancats en la seva identitat. Ni res més estúpid que promogui la xenofòbia.
No volem una Catalunya que sigui una confederació d’ètnies i religions. Volem ser un sol poble.