Semblava que ZP era més que una marca. Semblava que era un president demòcrata i amb sensibilitat nacional. Semblava que les esquerres espanyoles fraternitzarien amb les esquerres catalanes a la forma que ho fan les esquerres de qualsevol país democràtic del món. Semblava que l’Estatut recolzat pel 90% de la legítima cambra catalana, tot i ser dif&ia Semblava que ZP era més que una marca. Semblava que era un president demòcrata i amb sensibilitat nacional. Semblava que les esquerres espanyoles fraternitzarien amb les esquerres catalanes a la forma que ho fan les esquerres de qualsevol país democràtic del món. Semblava que l’Estatut recolzat pel 90% de la legítima cambra catalana, tot i ser difícil, podia encetar un veritable procés federalitzant a l’estat espanyol. Però també semblava que el consens i la unitat dels partits catalans era determinant. Semblava que la història no ens la tornaria a jugar. Semblava que érem un país com qualsevol altre quan crèiem que en temes de país, dretes i esquerres anaven juntes. En definitiva, semblava que sobre l’escenari, s’hi interpretava política en majúscules. La política bilateral. La política que es fa a consciència, amb principis i dignitat nacional. Malgrat tot el vent que bufava en contra. Malgrat la caverna i la Brunete. Malgrat la COPE i l’exèrcit. Malgrat els bisbes i el PP. Però un cop més el realisme polític d’Étienne de La Boétie, guanya l’idealisme polític de Thomas More. Un cop més el pragmatisme guanya l’utopia. Un cop més el simulacre guanya a la imatge. Un cop més, la semblança de Plató, perd la jugada davant el maquillatge de Maquiavel. El pacte PSOE-CiU torna a escapçar un cop més les legítimes aspiracions del nostre poble. És la trista història d'un país que sembla voler creure’s a sí mateix. Un país venut, de voltes a la força, de voltes de bon grat i a canvi d'engrunes. És el mercadeig de la dignitat nacional a canvi d’interessos particulars. S’ha transaccionat un estatut per un acord de legislatura que probablement caducarà abans de signar-se. S’ha acceptat un finançament vertebrat a partir de l’IRPF, quan dos dies abans el Ministre Solbes va asseverar-nos que rebaixaria els trams, per tant que es recaptaria menys. Aquest és l'esforç de tota una generació feta a l'ombra del president Pujol i que ens deixa com a herència un estatut conjuntural, de pas, de transició cap a una nova edició del “cafè per a tothom”.
ZP, a diferència d’Aznar, és un polític demòcrata convençut. Segurament també republicà. Però potser inconscient de la deslleialtat que suposa desdir-se d'un compromís dit i reiterat a Barcelona en campanya primer i a Palau de la Generalitat en la constitució del govern tripartit després. Tampoc queda massa ben parat el president de la Generalitat a qui, després de relacions realment complicades amb el Govern d'Espanya, queda despullat en tot aquest procés, tot i que ell s'hi resisteixi a admetre-ho. El govern del PSOE, el seu govern, ha pactat a esquenes seves, amb l'oposició, sabent que salvant-se uns, els d'allà, podrien perdre els altres, els d'aquí. No hi pot haver excuses. Si n'hi ha, son per justificar el coup militar i mediàtic. Potser quan el simulacre guanya a la imatge, el desenmascarament és la solució. Potser serà la única possibilitat de no trair-nos els principis ni la dignitat nacional. Perquè al cap i a la fi, el país és la gent, el país no és cap quimera ni entelèquia. I traint al país, es traeix a la gent. Hi ha l'esperança d’una revolta silenciosa i democràtica d'un poble madur que no acceptarà gat per llebre. Serà trist però, com deia aquell poeta de Berga, determinats polítics pretendran fer-nos veure blanc, el que tota la vida ha estat gris, amb aquesta paleta de colors que és la Constitució.
