Observo amb preocupació les possibles conseqüències de l’actual moment polític, en el qual la lògica de les pressions cap a ERC van totes en la mateixa direcció. No m’agrada. Els qui demanen coratge a ERC voldrien un no valent a l’Estatut, que mantingués la dignitat nacional, que fos el referent de l’independentisme. Però Observo amb preocupació les possibles conseqüències de l’actual moment polític, en el qual la lògica de les pressions cap a ERC van totes en la mateixa direcció. No m’agrada. Els qui demanen coratge a ERC voldrien un no valent a l’Estatut, que mantingués la dignitat nacional, que fos el referent de l’independentisme. Però els qui volen fer fora ERC de la vida política activa per enviar-la als extrems del testimonialisme inútil, de fet, volen el mateix i necessiten aquest no d’ERC. CiU ja es veu recuperant el vot que se li havia emportat ERC! No ens enganyem, les crides d’alguns partits a ERC perquè voti sí, no són sinó provocacions per tal d’aconseguir que no ho pugui fer sense semblar còmplice d’una traïció. En conseqüència, si el que convé als adversaris és el mateix que aconsellen els amics, val pena pensar-s’ho dues vegades. I si calgués fer tot el contrari del que volen uns i altres? Abans de seguir per aquest camí, vull deixar clar que a mi m’és igual que ERC signi o no signi aquest acord d’Estatutet. Sempre queda el recurs d’abstenir-se al referèndum. Vist el que era possible abans que Mas agafés la drecera, tampoc no hauria estat ni l’Estatut del Parlament i encara menys el meu Estatut. D’altra banda, no estic gens segur de què hauria acabat pactant ERC en cas d’haver estat qui hagués tingut el trist privilegi de fer botifarra, com ha fet Mas, a la resta de partits que ens representaven collectivament en aquest tràngol de defensar l’Estatut del Parlament de Catalunya. La meva objecció, en tot cas, és més de fons, és prèvia. Però havent entrat al joc, ara cal empassar-se’n les conseqüències.
Però la qüestió no és què em demana el cos a mi, sinó que convé més ERC. Posats a fer “aquesta” política que s’ha fet, crec que ERC ha de votar no pas amb el cor, ni amb els ideals, ni amb els principis: ha de votar políticament. Si m’ho permeten, cal que voti cínicament. Hom no es pot retirar del joc quan s’és a punt de perdre. Potser és més elegant –parlar d’honestedat seria massa fora de lloc- acceptar l’error d’una estratègia global, explicar quin era el joc i proposar-ne un de nou. Tots som grandets per entendre de què va, això del poder. Dit d’una altra manera: ERC ha jugat una partida en la qual, implícitament, acceptava que no es podria retirar a mig tota sola. Primer, perquè semblava que només hi havia dos jugadors, locals i forasters, i era un partida que calia guanyar-la o perdre-la en bloc. Després, perquè ja d’entrada s’acceptava que, donat que la negociació es produïa en el millor escenari possible que mai hagués existit o pogués tornar a existir –en deien una situació “històrica”-, el resultat final havia de ser, necessàriament, el millor imaginable per no sé quants anys a la vista.
En definitiva: que ERC calculi bé i decideixi amb coratge, sense fer cas ni dels adversaris ni dels amics. Els màrtirs són per posar als altarets i, no patiu, en tenim i en tindrem de sobres. La política ha de seguir uns altres camins que no són els de la coherència que et fa sant però t’envia al cel. No sé si m’explico. No sé què ha de fer ERC perquè no sé que li convé a ERC. Però el meu consell és que faci el que més li convingui. I algú em dirà: i els referents sòlids? Doncs ja és hora que els deixem fora de la política i els posem en terrenys més estables.
