Barcelona · Permeteu-me el plagi del títol d'un llibre de Dan Brown. Aquests mesos tinc la sensació de viure aquest gran engany. Un gran engany en defensa militar és provocar la confusió en els objectius de l'enemic. En definitiva, fer que es confongui en quin és el seu objectiu final. La vida m'ha ensenyat que res és blanc i res és negre, tot té matisos. El pantone d'aquest gris és el que han de diagnosticar encertadament els solucionadors de conflictes. Això no treu les preferències i la voluntat de treball per a que la cosa sigui negra o blanca, en la mesura del possible.

El PP té raó en aspectes essencials de l'Estatut versió Alfonso Guerra. El que no és conscient la societat espanyola és que el problema és seu i que és la mostra de la seva misèria democràtica. En quin cap hi cap que es pugui haver sotmès a referèndum una llei que havia estat prèviament recorreguda? Si féssim un símil amb la pena de mort, hi podria haver algú que defensés l'execució a pena de mort d'algú quan aquesta sentència ha estat recorreguda davant una instància? Per molt, fins i tot, que haguera estat refrendada per referèndum? Jo crec que no. Però aquest problema de la justícia espanyola, com deia al principi, és una mostra palpable més de la deficient qualitat democràtica d'un estat amb cor feixista, que patim, un cop més els catalans. Amb l'editorial conjunta podem contribuir al gran engany espanyol. Editorial que puc compartir amb matisos.

La dignitat catalana s'havia d'haver defensat quan en Guerra, en Montilla i Mas van pactar el rebaix del text aprovat en el Parlament de Catalunya. Aquell ribot i aquella promesa incompleta van ser humiliants per Catalunya, com ho va ser la indecisió de l'únic partit independentista en aquell moment. Tenim episodis humiliants en la retina col·lectiva, com la baixada de pantalons de La Caixa patrocinant la Selección Española, el plor de molts empresaris del cava, per fer-se perdonar per catalans, etc. Però també dels sindicats, que no volen participar en les manifestacions a favor de la dignitat de Catalunya. I cal destacar, a més, els empresaris que van fer un acte a favor del Prat i que, a l'hora de repartir les concessions de serveis a l'aeroport, van canviar de jaqueta.

Aquesta misèria social i possibilista catalana és la que ens ha fet perdre el respecte del nostre adversari. Ara el Gran Engany és pensar que el nostre futur passa per defensar l'estatutet que ens van deixar fer en Guerra i en Montilla (dic en Montilla perquè va ser la primera veu en contra d'aquell Estatut). A Catalunya ens cal una renovació de la classe política i un càstig a les direccions dels partits que ens han conduït fins aquí. En qualsevol moment ens tornaran a traïr davant els seus interessos com han fet fins ara. Ens vendran que fan el millor acord de finançament (?), el millor salt d'autogovern (?), etc. Quin partit de l'actual arc parlamentari no ens ha volgut fer combregar amb rodes de molí? L'editorial està bé, només faltaria, però: i ara què? Confiem en els actuals líders per fer les coses diferents de com les han fet fins ara? Per què ara hauran canviat?

Ens han volgut convèncer que l'eix que convenia a Catalunya, per diferenciar qui governa i qui fa d'oposició, era l'eix social. Ara estarem d'acord que l'únic eix que no s'havia d'haver perdut mai i, ara més que mai, és l'eix nacional. Com el dels espanyols al País Basc. Ara, crec, ens cal un eix entre patriotes. A una banda ens hem de reagrupar els patriotes, tots, a l'altra els altres. Al cap i a la fi, tal com fan les nacions de veritat: quan venen maldades fan la gran coalició. A Catalunya hem de fer una gran coalició, un gran reagrupament nacional. Qui vulgui ser-hi, benvingut. Qui vulgui fer càbales i donar darreres oportunitats , allà ell.