Barcelona · Catalunya pot arribar a ser un país políticament paradoxal i amb memòria volàtil. En són un bon exemple les declaracions i contradeclaracions que anem escoltant aquests darrers dies de diferents líders polítics en relació amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Vagi per endavant, i així ho he escrit prou vegades, que m'importa poc el que opini Espanya i les institucions espanyoles sobre Catalunya. Més ben dit: no em genera cap sorpresa, perquè la sorpresa seria que un bon dia les Corts Espanyoles fessin una declaració política a favor de la lliure determinació dels pobles. La resta d'actuacions, incloses les sentències del Constitucional, em sembla que ja tenen el guió escrit i ens haurien de preocupar relativament.

Ara bé, una cosa és que no ens preocupin i una altra de ben diferent és que algú es permeti de prendre'ns el pèl amb l'excusa de la cantarella d'aquest Estatut.

Perquè la paradoxa a què em referia a l'inici d'aquestes ratlles és que els únics que poden defensar amb credibilitat l'Estatut -recordem que convenientment laminat pel caspós i jacobí Alfonso Guerra un cop investit com a president de la Comissió Constitucional del Congrés-, són Esquerra, que va demanar el vot en contra, Convergència, que era i és a l'oposició i ha mantingut un remarcable sentit de país, i Iniciativa, que n'ha fet bandera política sense gaire atenció als continguts.

Però en cap cas, en cap, podem admetre que José Montilla i la seva formació es presentin ara com a defensors i garants del que queda de l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. En primer lloc perquè Montilla mateix, essent ministre, va ser de les primeres veus a demanar-ne la retallada en una qüestió tan profunda, seriosa i simbòlica com són els drets històrics. En segon lloc perquè els socialistes encara no han desautoritzat Alfonso Guerra ni a cap dels barons socialistes per la seves burles i declaracions polítiques sobre l'Estatut que no eren sinó menysteniments al Parlament de Catalunya i a la majoria de la societat catalana que hi estava a favor. I, en tercer lloc perquè el primer que han de fer els socialistes és predicar amb l'exemple i retirar els recursos de inconstitucionalitat contra l'Estatut que han presentat des de les comunitats autònomes on governen.

Ras i curt: el Partit Popular conrea l'anticatalanisme per guanyar favors a Espanya. Els socialistes també. Espanya els uneix i se'ls veu el llautó. Ens cal, però, premsa i mitjans que deixin de tapar-los les vergonyes en comptes de publicar en grans titulars declaracions que sabem que són, pura i simplement, gesticulacions de cara a la galeria.