Pierre Bourdieu deia que el regionalisme (parlava de França) és un moviment que pretén trencar amb les definicions hegemòniques del marc nacional, i per tant, transformador. Podem aplicar aquest caràcter transformador al sobiranisme català, més que no pas al catalanisme en si. Val a dir que la llosa que pesa damunt de les aspiracions sobiranistes de Pierre Bourdieu deia que el regionalisme (parlava de França) és un moviment que pretén trencar amb les definicions hegemòniques del marc nacional, i per tant, transformador. Podem aplicar aquest caràcter transformador al sobiranisme català, més que no pas al catalanisme en si. Val a dir que la llosa que pesa damunt de les aspiracions sobiranistes de Catalunya és molt gran i està feta amb molts tipus de components: la minorització, desinformació, la criminalització, l’acomplexament, etc. Per això ningú no s’esperava que la manifestació del 18 de febrer tingués un èxit tant gran. No ens ho podíem pas creure. I després d’haver-la viscut, encara ara, a aquest país li costa de creure que tota aquela gentada representés una onada important de sobiranisme. Certament, les circumstàncies que han concorregut en el clima polític actual afavoreixen que la gent tingui ganes de sortir al carrer. I això fa que, tal com s’ha inflat, el globus es pugui desinflar (de fet, tal com va la negociació de l’Estatut, podem quedar desinflats del tot). La manifestació del 18-F ha saccejat les consciències, però no pas les pràctiques de la nostra vida política i social. Tanmateix, darrere de les circumstàncies conjunturals que poden haver afavorit l’èxit de la manifestació, hi ha un corrent de fons que indica un sobiranisme emergent en la societat catalana.
El problema d’aquest país és que tot el sistema de poder (mitjans de comunicació dominants, dinàmica política, poders econòmics, etc.) està basat en la negació de qualsevol credibilitat a una possibilitat sobiranista per a Catalunya. Fins al punt que no hi ha ni dades fiables sobre aquesta qüestió (podem fer cas de les enquestes del CIS?). Les vies alternatives de comunicació (internet i diaris de vocació catalanista) a aquest stablishment representen finestres petites a aquesta realitat sobiranista. Només cal veure la proliferació de blogs, la presència normal de l’estelada arreu i la manca d’esperances envers el que pugui venir d’Espanya, per adonar-se que alguna cosa està canviant. Però les vies alternatives també es poden obrir en política. Més enllà de l’èxit del 18-F, doncs, cal veure si el sobiranisme es pot concretar en efectes reals i en transformacions concretes, com per exemple, respecte a la negociació de l’Estatut i la presa de posició final en el referèndum.