Dues decisions recents d’ERC fan dubtar seriosament que la direcció d’aquest partit tingui una estratègia clara a mig i llarg termini, no en el sentit d’ocupar espais de poder, sinó en el de saber quin projecte polític de país es vol. Les dues decisions són el nomenament de Xavier Vendrell com a conseller i el posicionament a favor del vo Dues decisions recents d’ERC fan dubtar seriosament que la direcció d’aquest partit tingui una estratègia clara a mig i llarg termini, no en el sentit d’ocupar espais de poder, sinó en el de saber quin projecte polític de país es vol. Les dues decisions són el nomenament de Xavier Vendrell com a conseller i el posicionament a favor del vot nul al referèndum de l’Estatut. El nomenament de Vendrell és una fugida endavant per no reconèixer que l’aparell d’ERC ha actuat amb sectarisme i ha donat directrius excloents que, un cop aplicades, han donat munició per a desgastar Esquerra durant setmanes. Perquè la munició no era fictícia, i Vendrell, ERC i el Govern ho saben prou bé. Nomenar Vendrell conseller, doncs, sacrificant a més Carretero, ens empetiteix com a catalans i com a ciutadans. Els consellers no s’han de nomenar per a plantar cara a ningú, sinó per la seva capacitat de fer polítiques públiques. Però molt més important, ningú no ha de ser nomenat conseller, ni alt càrrec, com a premi a una disciplinada mala actuació. D’altra banda hi ha qui deia que, mal menor, el nomenament de Vendrell com a conseller reforçaria la posició d’ERC contrària al nou Estatut. Però l’opció “preferent” pel vot nul acordada per la direcció republicana ens mostra que ni tan sols això. Batasuna va optar pel vot nul quan estava illegalitzada, per a indicar que, tot i el caràcter illegal, els electors seguien confiant-hi. Però ¿quina justificació té el vot nul a casa nostra? Els referèndums per a l’Estatut del 32, la Constitució del 78 i l’Estatut del 79 eren de blanc o negre: o Estatut o sense autogovern; o constitució o règim feixista. Però aquest cop, no.
Aquest cop la pregunta és més simple i sense amenaces: volem aprovar la proposta de modificació que ens presenten? Aprovem l’incompliment de la promesa de Zapatero d’acceptar la proposta del Parlament català? Aprovem la claudicació del PSC davant dels interessos del PSOE? Volem aprovar la nefasta negociació feta per ERC a Madrid? Aprovem la incapacitat de la Generalitat de defensar l’acord del Parlament? Aprovem la precipitació del pacte de CiU amb Zapatero? Aprovem, en definitiva, una proposta d’Estatut que no recull el que ens cal? És normal que qui cregui en el peix al cove o tingui esperances en el projecte polític de Zapatero voti que sí. Com també ho hauria de ser optar pel “no” si la proposta no ens satisfà.
Jo vaig ser dels qui van defensar un vot afirmatiu a la Constitució europea, i ho segueixo fent. Avui, tot i les negatives francesa i holandesa, ningú es planteja que Europa deixi de necessitar aprofundir en els seus mecanismes d’autogovern. El mateix ens passaria si sortís que no. En política, com a la vida, cal saber què es vol i també què no es vol. Ara bé, quan no se sap ni una cosa ni l’altra, aleshores el que no se sap és on es va.