Barcelona · La societat civil fa temps que treballa per oferir noves propostes a l'actual situació política de Catalunya. Un treball que d'aquí uns anys estic segura que donarà bons fruits. Més enllà del mite mediàtic del català emprenyat.

 

Un mite tan improductiu com ho és la incomoditat amb què vivim l'actual marc institucional, si no es generen iniciatives que tinguin com a missió canviar les coses. Des d'aquesta perspectiva, la política catalana també comença a oferir símptomes de cansament, i també donarà pas a la necessària emergència de noves propostes. s en aquesta tesitura que hem de contemplar la resposta catalana a la sentència del TC com un fet clau que ens precipita cap a un canvi d'escenari en la relació entre Catalunya i Espanya.
En aquest sentit, una expressió de rebuig a la retallada de la nostra capacitat d'autogovern com a poble és imprescindible. Però també és imprescindible que aquesta resposta sigui unitària i multitudinària. Perquè el que està en joc no és només un o altre article de l'Estatut; ni tan sols una interpretació més o menys condescendent de les aspiracions d'autogovern de Catalunya. El que està en joc és si a Espanya la sobirania democràtica exercida en el referèndum sobre l'Estatut està per damunt o no de les lleis d'un Tribunal Constitucional a hores d'ara deslegitimat.
Els que pensem que Catalunya necessita un Estat, aquests dies ens omplim de raons sobre la necessitat d'aquest Estat. Ho diu Xavier Rubert de Ventós a la seqüència final de la pel·lícula Catalunya-Espanya, i no es pot dir millor. Ens cal un Estat propi. I mai com ara havíem tingut tant la sensació que el necessitem.
Però per molt que creixi l'independentisme, en la resposta catalana a la sentència del Tribunal Constitucional hi ha d'haver el màxim d'unanimitat possible. I s'hi han de poder sumar també aquells que no són independentistes. Perquè l'única manera de sentenciar un pacte caduc com el que representa actualment l'Estatut del 2006 és construint un altre pacte.
Cal, doncs, un nou pacte català per a l'autogovern, que aplegui les diferents sensibilitats, però que permeti establir els punts irrenunciables d'aquest autogovern (gestió de l'aeroport, finançament just, deure de conèixer el català, etc.). Tenint en compte que el marc jurídic ha quedat absolutament en entredit, atès que ni s'aplica per part de l'Estat ni es respecta per part de la justícia espanyola, amb aquest pacte a la mà cal obrir un nou procés de negociació entre Catalunya i l'Estat en què s'expressin obertament l'horitzó que planteja cada partit per al nostre autogovern.
Crec que en l'actual conjuntura política, necessitem més transparència que mai respecte dels escenaris que proposen els partits polítics que ens representen. També és imprescindible que la política catalana comenci a donar mostres d'innovació, dinamisme i, sobretot, capacitat per produir canvis. Qualsevol pacte s'ha de defensar amb fermesa, però això vol dir emprendre accions agosarades. Com per exemple la convocatòria d'un nou referèndum, tal com proposa l'expresident Pasqual Maragall.
Si estic convençuda que la resposta catalana ha de ser un nou pacte per a l'autogovern dels partits catalanistes, també estic convençuda que no es pot deixar els ciutadans al marge d'aquest pacte. Per això un referèndum sobre unes noves bases per a l'autogovern és imprescindible. Però aquest referèndum ha de possibilitar la tria entre dues opcions: o bé continuar negociant amb l'Estat per tal de trobar un encaix de Catalunya en el seu marc jurídico-institucional, o bé iniciar un procés cap a la independència. Si Catalunya vol ser una democràcia plena, tampoc no pot obviar les aspiracions independentistes. Cal, a la fi, que la societat es puguin pronunciar obertament sobre les aspiracions nacionals.