El debat de Política General ha evidenciat l'espiral en què es troba la política catalana des de fa més d'una dècada: estancada dins la seves pròpies limitacions. Després dels 23 anys de pujolisme i la breu transició maragalliana, s'ha arribat a un estadi en el qual Convergència afronta el repte de reinventar-se per no assumir el domini de les esquerres i quedar-se a l'oposició. Mentre que la coalició PSC, ERC i ICV-EUA té aquestes proves de foc per demostrar la seva resistència i capacitat de govern.
I en aquest nostre laberint, aquesta política parlamentària és la que més s'allunya dels interessos de la societat, que recordem que tot just fa deu mesos ja va dipositar el seu vot. Ha estat una constant d'oratòries de confrontació i xocs de discursos, mentre esperes que aquestes discussions serveixin per fer avançar el país -falta li fa- i no la construcció de la identitat i la ideologia, que és un aprenentatge cultural i una opció personal.

En el fons, al Parlament es demostra que s'exerceix la política sense fulls, mentre que al Congrés, a Madrid, la política té el marc legal per transformar la societat. Per això, els ciutadans voldríem avançar al mateix pas de la cambra catalana i no per davant. El Parlament s'ha de deslliurar de discursos estèrils perquè té l'obligació de fer-nos sentir millor individualment, transformar-nos col·lectivament i progressar com a país. Al segle XXI, quan la Unió Europea ha acceptat la independència de les repúbliques bàltiques, nosaltres no podem mantenir el mateix debat de sempre sobre la nostra identitat. Ens empobreix individualment i ens empetiteix com a nació.