Ja fa dies que trona la cançó recurrent del vot en blanc. Sovint impulsada per sectors o persones que es proclamen sobiranistes i que pretenen fer veure que aquesta és una opció útil i una mena de resposta al desencant que els produeix la política i, més concretament, el moment polític.

Val a dir, ja d'entrada, que les proclames més o menys velades a favor del blanc o l'abstenció només s'escolten en el camp del sobiranisme. Fins i tot, concretant encara més, per boca de persones que es proclamen independentistes. La insistència del discurs, aquest sí ben amplificat per determinats mitjans de comunicació habitualment ben poc disposats a donar veu a l'esquerra independentista, té un deix ben estrany. Si volen, fins i tot, xocant i singular perquè no es produeix a l'entorn de cap altre sector polític. Heu llegit que cap intellectual, polític o opinador espanyolista demani el vot en blanc o l'abstenció?  

Segur que no. M'atreviria encara a anar més lluny. Si algun interès tenen des del camp de l'espanyolisme o el regionalisme és el de sumar adhesions i de restar les dels altres, les dels contrincants ideològics i polítics. Actitud, d'altra banda, fàcil d'entendre. Si a Girona i Lleida hi ha un escó en disputa, tant a la dreta catalana com la dreta espanyola ja els va bé que aquest no es tradueixi en una representació sobiranista sinó espanyolista, encara que sigui per interessos ben diferents. Uns, perquè lògicament volen l'escó per a ells. I, els altres, perquè malden per debilitar una opció política que posa en entredit la seva idiosincràsia i una particular manera de fer que -quan disposaven de majories absolutes- no es va fer valer mai -i mai vol dir mai- per avançar cap a un procés sobiranista, per fer valer el dret a decidir.

És probable que determinats predicadors del blanc no s'adonin amb exactitud de l'absurd de la seva opció. Perquè si se n'adonen vol dir que el seu objectiu no és altre que debilitar l'esquerra nacional encara que sigui a costa d'engreixar les opcions espanyolistes. N'hi ha que guiats per anàlisis poc cerebrals i molt estomacals deuen pensar que és molt positiu per al país que els diputats catalans a Madrid siguin majoritàriament per al PSOE i el PP. Deu ser així que pensen que les coses ens aniran millor. Lectura francament insòlita. Perquè si després que ens hagin sabotejat l'Estatut del 30 de setembre, que el TC amenaci amb acabar de rematar-lo, que la xarxa de rodalies sigui una indignitat, que hagin volgut convertir l'aeroport del Prat en un aeroport de segona, que ens faci pagar peatges religiosament i que les inversions de l'Estat a Catalunya perpetuïn un dèficit galopant, i que els electors catalans premiïn les opcions espanyolistes, la conclusió de l'espanyolisme per òbvia no ha de ser més feridora: als catalans ens va aquesta marxa i com més ens piquen amb més submissió responem.

No, el blanc no és una bona opció. No ho pot ser quan ens hi juguem tant i quan el seu efecte pràctic és alimentar l'espanyolisme. El blanc no és un vot que arregli res. Ben al contrari, el blanc és un vot que només ens resta energia, que ens aboca al pessimisme, al derrotisme i a un carreró sense sortida. Podem estar més o menys insatisfets o fins i tot ben emprenyats amb la situació que viu el nostre país en el marc d'una Espanya que no reconeix cap més nació que la castellana, que no sap viure la diversitat. Però ara en som més conscients que mai. Ara, com mai, hi ha més i més gent que comença a veure que si vol un país de primera, que si vol viure en una societat pròspera i dinàmica, amb un nivell de vida adequat a la renda que genera per la seva força de treball, ha d'apostar per la independència. I necessitem fer creure que això és possible, que hi ha llum al final del túnel i que podem arribar-hi. I això només ho farem possible avançant, fent visible una opció política forta que propugna desacomplexadament la independència. Els vents ens són favorables. La proliferació de nous estats a Europa juga a favor nostre, només cal constatar les reaccions de nerviosisme del Govern del PSOE davant la proclamació de la independència de Kosovo. No és per ells, és perquè temen que nosaltres puguem seguir el mateix camí. I que un dia, anhelo que sigui el més aviat possible, siguem nosaltres els que toquem el dos i anem a Brusselles amb veu pròpia. Per als espanyolistes és un maldecap, un malson. Per a nosaltres està deixant de ser un somni, és ja una illusió que amara cada dia sectors més amplis de la societat catalana. I només ho farem possible si l'única expressió política parlamentària d'una esquerra nacional, independentista i republicana, consolida les seves posicions polítiques.

Sens cap mena de dubte, ens hi juguem massa com per cometre frivolitats. Per això, i per moltes més raons, cal expressar un vot d'esquerres, republicà i independentista. I aquest no és altre que el que representa el partit de Macià i Companys: Esquerra Republicana de Catalunya.