No hi entenc, de pòquer, però he jugat algunes vegades al mentider. I davant les eleccions del 9 de març tinc la sensació els partits polítics catalans intenten fer jocs de mans amb tota la bona voluntat per atraure la nostra atenció (pobres electors encara més desconcertats). Però les jugades mestres i les bones cartes les veuen passar pel davant sense saber ni com intervenir-hi. N'hi ha dos, de jugadors veterans, que són els que mouen la partida. Els altres només hi han anat a deixar-se prendre els calers.

El dia 9 de març els representants catalans participaran del repartiment del poder que atorga la democràcia als qui volen exercir la representació dels electors. Alguns funcionen cedint el joc als seus homòlegs espanyols (els que de fet s'enduen les bones cartes). Per tant, tenen les cartes marcades. Però ERC i CiU tampoc no tenen gaire joc. Cap dels dos no pot estar segur que serà decisiu, atès que es neutralitzen mútuament. És a dir, competeixen per donar suport al PSOE, per tant és més difícil condicionar-lo.

Els centres de poder tenen això, alguns en formen part, d'altres hi són convidats com a comparses. A Madrid els parlamentaris catalans, per molt que s'esforcin a contribuir a la governabilitat ja tenen assignat d'antuvi el paper de comparsa. Cal que donin suport a PSOE o PP, o que se sumin a les iniciatives d'Estat. O ni tan sols això, perquè les realment importants, es negocien entre els dos grans partits, espanyols. La concepció del sistema parlamentari espanyol ha evolucionat en les mentalitats messetàries, i han concebut, en l'horitzó d'un segle XXI, un escenari sense crosses nacionalistes ni sense "hipoteques" assumides a la Transició.

Mentrestant, entre els electors catalans creix el desconcert. Uns demanen el vot en blanc, i els altres van dient amb esma que seran decisius, però no pas contra el partit majoritari, sinó contra el contrincant electoral, es digui ERC o es digui CiU. Ho poden ser sense fer un front comú catalanista? Mentre la societat civil es mobilitza ara i adés i impulsa iniciatives unitàries, els partits polítics guanyen en distanciament i desafecció. Veurem què passa quan el TC dictamini rebaixant encara més l'Estatut.

No sé si davant d'aquest panorama pot mostrar-se gaire la força del sobiranisme (vingui del sobiranisme indefinit de CiU o de la gestual politik independentista d'ERC). Per què aquesta força (que estic convençuda que hi és) sigui visible, cal, en molts sentits, tocar molt de peus a terra. Cal fer un camí nou per refer complicitats, per tornar a seduir, per tornar a escoltar la gent, per tornar a sumar... Un xup-xup de treball lent i constant per articular políticament un sentiment catalanista que és el més sobiranista de la seva història. I sobretot, buscar els camins de la unitat i l'autocentrament.

En el futur, el catalanisme només podrà determinar el vot útil a partir de nous paràmetres. Mentrestant, només ens queda votar per dibuixar un espai polític propi a les Corts espanyoles. Així doncs, res de votar en blanc.