Les esmenes que el PSOE ha presentat, amb el suport del PSC, no auguren un bon futur per a l’Estatut de Catalunya. Cap dels aspectes essencials de la proposta catalana és respectat. Allò pel que fonamentalment promovíem el nou Estatut (reconeixement nacional, més poder i sistema de finançament que resolgués el dèficit fiscal) és escap&c Les esmenes que el PSOE ha presentat, amb el suport del PSC, no auguren un bon futur per a l’Estatut de Catalunya. Cap dels aspectes essencials de la proposta catalana és respectat. Allò pel que fonamentalment promovíem el nou Estatut (reconeixement nacional, més poder i sistema de finançament que resolgués el dèficit fiscal) és escapçat per les esmenes socialistes; i en algunes matèries, més que escapçat: es va endarrere fins i tot per allò establert per l’Estatut de 1979. Hi ha marge, doncs, per a l’optimisme? És possible creure que aquest procés pot acabar amb una bona proposta d’Estatut per a sotmetre a l’aprovació del poble de Catalunya? Avui és evident que no. I dubto que ho sigui en els propers dies. Les posicions del PSOE estan massa lluny, des de tots els punts de vista, de la proposta catalana. És bastant inaudit que gairebé tres mesos després de l’aprovació, el passat 30 de setembre, de la proposta catalana, els socialistes estiguin encara installats, en la pràctica real, en una visió del model d’Estat i de les relacions Catalunya-Espanya més pròpies del PSOE d’Alfonso Guerra i companyia, que no pas de l’esperit que sembla encarnar Zapatero. En aquest context, la part catalana no s’ha de deixar arrossegar per un missatge que s’estén per determinats ambients del país: salvem Zapatero, encara que sigui amb el cost d’un Estatut mediocre, perquè si Zapatero cau el que ens vindrà després serà pitjor. No ens equivoquéssim i nofem dependre el futur del país de la sort política de Zapatero. I és que, justament, si de veritat volem aprofitar l’oportunitat històrica que avui tenim de fer un salt endavant en el nostre reconeixement com a nació, assolir nous àmbits de poder per a donar respostes als reptes de progrés collectiu i resoldre l’asfixia econòmica que patim, només ho podem fer si som capaços de córrer els riscos de retirar l’Estatut del Congrés dels Diputats. Si els socialistes ens convencessin que el pacte pel pacte, amb independència dels continguts, és la via per resoldre l’atzucac en el que avui es troben ficades tant la política espanyola com la catalana, ens equivocaríem de ple. Un bon Estatut només és possible si estem disposats que no hi hagi Estatut.
