Un dels debats setmanals de l'Àgora del canal 33 d’aquest mes de març, ens va oferir una “perla” fantàstica pronunciada pel periodista Ernesto Ekaizer, adjunt a la direcció del diari El País.
Potser alguns vau seguir el debat que amb el títol “Els anys de la crispació” volia fer balanç dels tres anys de govern de Zapatero i de la situació de crispació social i política que enfronta PSOE i PP a les Espanyes.
Durant una de les seves intervencions Ekaizer va denunciar que l'estratègia de desgast dels populars cap al govern de Zapatero es basava, sobretot, en dues grans mentides. La primera mira de fonamentar la teoria de la conspiració arran dels atemptats de l'11-M. La segona, va continuar el periodista, intenta presentar l'Estatut català que finalment van aprovar les Corts espanyoles com un document que atorga prou sobirania política i econòmica a Catalunya com per trencar l'equilibri (sic) entre comunitats espanyoles (sic!). Ekaizer va reblar el seu raonament tot dient que la primera mentida va quedar clara per bona part de la població durant els dies següents dels atemptats, i que acabaria quedant-t’hi per tothom després del judici. Sobre la segona va dir: “Ningú millor que vostès, els catalans, i des d'aquí, des de Catalunya, per saber què és mentida”.
Home, sobre altres coses la gent d’El País patina bastant, però pel que fa a allò que diuen, fan i aproven els seus amics del PSOE diríem que ho saben prou bé i de bona tinta.
Entenc que em direu que això no és cap novetat i que, per a qui ho ha volgut saber, el tema era prou clar després del període de rebaixes estatutàries que va durar el que dura un trajecte de Barcelona a la Moncloa, i de la Moncloa a les Corts espanyoles.
Ara bé, si els notaris majors del socialistes espanyols –els senyors de can Prisa– ja no tenen cap mena de vergonya a confirmar que el procés de l'Estatut ha tingut un resultat tan raquític que els mateixos catalans en són plenament conscients…, doncs potser és hora que les formacions polítiques que es mouen entre el nacionalisme i l'independentisme hi facin alguna cosa.
Parlo d'ells perquè queda clar que l'espai de maniobra de Montilla és escàs i li suposo –és una opinió personal una mica fonamentada– poca voluntat d'anar més enllà. Però Esquerra té ben clar per què va demanar el no durant el referèndum –el temps els ha donat la raó–, i Convergència podria moure's definitivament d'un posicionament pragmàtic, que fa un any podia respondre a una estratègia política coherent, però que avui no té cap raó de ser.
Aquest Estatut ha resultat una enganyifa i no caldria hipotecar el nostre futur amb una proposta tan llimada i retallada on és impossible reconèixer-hi aquell document que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005.
Que el tombi Espanya amb els seus tribunals i magistrats de fireta. Prenem-ne nota, tal dia farà un any, i busquem noves vies per exercir la sobirania que l'Estat ens nega per més constitucionals que ens entestem a ser. Fins i tot El País ho explica sense rubor.
