El nou Estatut de Catalunya ha estat aprovat per una àmplia majoria. I cal felicitar els que han defensat el sí, perquè n’han sortit reforçats a les urnes. Sembla clar, per la distribució territorial del vot i per qui li ha donat suport, que el sí ha estat recolzat per una bona part del catalanisme que aspira a més autogovern. Cal pensar que l El nou Estatut de Catalunya ha estat aprovat per una àmplia majoria. I cal felicitar els que han defensat el sí, perquè n’han sortit reforçats a les urnes. Sembla clar, per la distribució territorial del vot i per qui li ha donat suport, que el sí ha estat recolzat per una bona part del catalanisme que aspira a més autogovern. Cal pensar que l’espanyolització del referèndum de l’Estatut, amb un Artur Mas cridant al sí per fer front al fantasma de José María Aznar, i la coincidència del no del PP i d’ERC ha frenat les expectatives d’un no crític en clau catalanista. Però malgrat això, la victòria del sí s’ha de llegir més enllà de la campanya mateixa.
Crec que la diferència entre els que han votat sí i els que han votat no, més enllà del biaix que ha produït el no del PP, es troba entre els que encara dipositen esperances en la capacitat de les lleis espanyoles per resoldre la relació de Catalunya amb Espanya, i els que ja no volen donar crèdit si no és amb fets palpables a una nova proposta estatutària que deixa en mans de l’Estat bona part de les decisions sobre com es desenvoluparà aquest estatut.
La victòria del sí no farà pas millor el redactat de l’Estatut, que continua tenint nombroses ambigüitats, sobretot en matèria pressupostària, i que requereix de l’aprovació d’altres lleis per tal de fer-se plenament efectiu. L’actuació de l’Estat —del govern i tota l’admistració estatal— en cadascuna de les competències exclusives serà determinant, com sempre. En matèria lingüística, per exemple, es podrà aplicar una política lingüística pròpia de normalització del català sense que hi hagi constants interferències, desqualificacions o impediments des dels òrgans de l’Estat? Serà possible decidir, un altre exemple, des de Catalunya mateix sobre el futur de la Filologia catalana? Les abundants inversions promeses acceleraran la construcció del TGV i la millora de les comunicacions en l’eix euromediterrani? Finalment, podem confiar que l’Estatut aprovat serà la solució a una relació conflictiva entre identitats nacionals que busquen ocupar el mateix espai?
Només l’esperança dels que han votat a favor d’aquest Estatut manté aquestes preguntes en espera de resposta. D’altres, fa temps que ni ho provem. Certament, seria mesquí no confiar en el futur i no donar crèdit a la voluntat de la majoria dels ciutadans de Catalunya. El que em preocupa és que la política catalana acabi esdevenint definitivament una mena d’encadenament d’esperances frustrades o de victòries pírriques al Congrés de Diputats, per tal de conviure harmoniosament amb Espanya (i quina Espanya, per déu!), mentre es perden oportunitats per construir estructures culturals, socials i econòmiques sòlides que ens permetin situar-nos amb les mínimes garanties davant els reptes de la internacionalització econòmica, de la movilitat humana i de les transformacions socials i culturals.
