Les eleccions del primer de novembre tenen una significació especial com van tenir les del 2003 després d’una etapa de lideratge ininterromput de Jordi Pujol. Després d’haver consumat l’alternança durant tres anys i un cop aprovat un Estatut que, malgrat que no expressa la voluntat dels catalans manifestada amb el text del 30 de setembre del 2005, convé ara que sigui aplicat amb fermesa per tal que signifiqui almenys un pas endavant a l’espera d’una nova oportunitat per a un reconeixement institucional de Catalunya d’acord amb la voluntat real dels seus ciutadans.

Hi ha qui diu que un nou marc institucional no forma part de les prioritats manifestades pels catalans però cal repetir una vegada més que aquesta afirmació és una fal·làcia. Quan les enquestes ens demanen per allò que considerem els problemes més apressants és lògic que diguem coses com l’educació, la seguretat, l’habitatge...etc. Difícilment fem esment dels instruments polítics que es necessiten per resoldre aquests problemes. I això és justament el que proporciona un Estatut: unes eines d’autogovern que, a més, impliquin els recursos econòmics suficients per implementar les polítiques corresponents. Les eleccions són l’ocasió perquè els catalans diguin quins són el projectes concrets que poden fer millor aquesta implementació. Esperem, doncs, que el proper Govern posi les condicions per a un avenç social, econòmic i cultural de la nostra societat.