Des de l’altermundialisme s’ha popularitzat l’afirmació que un altre món és possible. El que sembla clar és que una globalització diferent, més racional i més harmònica, és desitjable. La mateixa afirmació podria servir per proposar, a Catalunya, unes eleccions diferents. De moment tot funciona per convidar-nos a participar en unes eleccions gairebé d’entreteniment. Els diversos partits competeixen per administrar millor el limitat autogovern que defineix el nou estatut d’autonomia.
Tot fa preveure que la retòrica electoral dels partits nacionalistes es convertirà de fet en una renovada gestió del regionalisme establert per la constitució espanyola. És el que ens espera si pot governar Convergència i Unió que no ha modificat substancialment la moderació política que va caracteritzar la seva llarga etapa a la Generalitat. I si es reedita el tripartit, Esquerra Republicana donarà suport a un president i un govern defensors de l’Espanya de les autonomies i perillosament condicionats pels interessos del PSOE. Haurem d’esperar unes altres eleccions més racionals i més valentes quan els partits nacionalistes liderin una alternativa a l’ordre colonial i ens proposin itineraris clars cap a la sobirania.
S’hauran de superar prèviament tres obstacles: la manca de rigor intel•lectual que permet dissimular la prioritat que li correspon a la qüestió nacional, l’absència d’una estratègia de confrontació desacomplexada i pacífica amb els poders estatals immobilistes i les fractures que impedeixen la creació d’un front electoral dels partits nacionalistes. Per fer possible aquest escenari diferent s’haurà de consolidar una xarxa de la societat civil que comparteixi les mateixes aspiracions i que superi la por al risc. Aquest és un horitzó que generaria una mobilització sense precedents en la societat catalana. Llavors unes altres eleccions serien possibles.
