Res no deu impedir que l’acord entre Mas i Zapatero permeti iniciar el següent moment de l’esgotador procés de reforma de l’Estatut. Res, ni tan sols l’obcecació d’Esquerra ara que ha descobert que és el burlador burlat. Després de la nostra pírrica victòria del 30 de setembre, els socialistes han mogut les seves cartes p Res no deu impedir que l’acord entre Mas i Zapatero permeti iniciar el següent moment de l’esgotador procés de reforma de l’Estatut. Res, ni tan sols l’obcecació d’Esquerra ara que ha descobert que és el burlador burlat. Després de la nostra pírrica victòria del 30 de setembre, els socialistes han mogut les seves cartes perquè les coses no acabessin descarrilant, i ho han fet gairebé en tot moment amb el concurs de les forces del tripartit. Durant no poques setmanes el discurs inequívocament nacional ha estat gairebé una exclusiva dels portaveus convergents, mentre els moviments d’Esquerra semblaven preparar-nos per a les rebaixes en la definició com a nació i en el model de finançament, i feien endevinar que al capdavall tornarien cap a casa amb més peix al cove.
Però a última hora Zapatero ha fet quadrar les peces a l’escaquer. La fotografia amb Mas centra el president espanyol i resta virulència a les reticències del centralisme. Ara Convergència pot tornar a presumir del seu endèmic sentit de la responsabilitat. Els socialistes catalans es refermen com la federació catalana del PSOE que són. I el president Maragall pot entregar-se a la poesia de les declaracions institucionals. I Esquerra, amb un pam de nas, vacil.la entre l’acatament de les veritats del pragmatisme o la carta fàcil de la radicalitat aparatosa i aparent. Entre fer política o fer el préssec.
El més preocupant del període que es va iniciar amb les eleccions del novembre del 2003 és que Esquerra sembla tenir una tendència sense matisos a creure’s el discurs que engipona per argumentar els seus moviments tàctics. Primer va ser aquella justificació del Tinell afirmant que calia nacionalitzar el PSC. Després les proclames que amb Zapatero s’iniciava l’era de l’Espanya plurinacional. Finalment el joc amb el previsible malentès que un nou Estatut seria l’esborrany de la nostra primera Constitució. Tres eixos per a un argumentari fantasiós que fa forts els qui veuen Esquerra com un element incòmode del mapa polític nostrat. Incòmode, sí. Per immadur.
Serà interessant seguir de prop la resolució del dilema que ara es planteja a la cúpula d’Esquerra. Fer política o fer el préssec. Triar. Entre la temptació d’entregar-se a la pròpia ràbia i satisfer la radicalitat de les bases electorals més fidels rebutjant l’Estatut. O les ganes de sortir sense màcula d’un procés del qual en realitat és un dels primers responsables, amb la defensa extravagant de l’abstenció el dia que es convoqui el referèndum. Vaja, entre dues formes de fer el préssec.
És clar que també podria afegir-se a l’acord, escenificar-ho millor o pitjor, i deixar d’enganyar-se i d’enganyar. Som on som gràcies a l’aposta d’Esquerra per l’hegemonia socialista. Sense aquesta aposta podríem estar pitjor, és cert. Però mentre no es torni a repartir joc difícilment anirem gaire més enllà. Ara, no seré jo qui els recordi que una majoria alternativa, una majoria nacional, és aritmèticament possible. Dubto molt, ni que uns i altres hi creguessin, que això ara mateix canviés res. A tot estirar, faríem la viu-viu. És clar que ja seria una mica més que fer el préssec.