Després de sortir del Govern per la ruptura de la coalició catalanista i d’esquerres, una consellera d’Esquerra Republicana va comparar la sensació que tenia amb un coitus interruptus. Bona comparació, perquè, encara que el balanç dels dos anys i mig del pacte del Tinell sigui molt dens, segur que hi ha actuacions de qualitat, d’ Després de sortir del Govern per la ruptura de la coalició catalanista i d’esquerres, una consellera d’Esquerra Republicana va comparar la sensació que tenia amb un coitus interruptus. Bona comparació, perquè, encara que el balanç dels dos anys i mig del pacte del Tinell sigui molt dens, segur que hi ha actuacions de qualitat, d’aquelles que necessiten una gestació llarga i acurada, que ja estaven a punt per aplicar-se i que ara han quedat mig estroncades, o del tot.
En el camp de les polítiques públiques de comunicació, de tota manera, això no és ben bé així. En aquest àmbit, les decisions adoptades pel Govern o el Parlament durant els primers dos anys i mig de legislatura fonamenten i estructuren les polítiques, institucions i serveis del sistema català de comunicació fins a finals de 2008 o 2009. Per tant, en aquest cas, es podria dir que el temps que ha transcorregut des del Tinell equival a més d’una legislatura: a legislatura i mitja com a mínim.
Així, l’equip de govern que sorgeixi de les pròximes eleccions al Parlament tindrà dos o tres anys de temps, pel cap baix, per reflexionar sense urgències i amb serenitat sobre les polítiques que caldrà impulsar de cara a la segona dècada dels anys 2000. I no és que ja estigui tot fet (al contrari: hi ha feina per estona), però sí que moltes grans actuacions a mitjà i, de vegades, a més llarg termini, estan en marxa.
És que els responsables d’aquesta àrea han treballat més? O que han estat més encertats que els d’altres àrees de govern? No. És que sortien amb avantatge, perquè la maduració de bona part de les actuals polítiques públiques de comunicació va començar molt abans del Tinell. Va començar el 1999, quan el Parlament va definir el full de ruta del sistema català de comunicació per al tombant de segle. Ara, el govern catalanista i d’esquerres ha tingut l’oportunitat d’aplicar-lo i l’ha aprofitada.
 El balanç és potent. Probablement no n’acabem de ser conscients del tot o, pitjor, el subestimem. Miro de ser breu, tot i que no és fàcil:
- El Parlament ha aprovat l’ampliació de competències del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i la Llei de comunicació audiovisual. També ha deixat a punt la futura Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.... i és una llàstima que la ruptura del Govern impedeixi la seva aprovació abans de les eleccions.
- El Govern i el CAC han definit un model de televisió de proximitat que garantirà la qualitat i el servei públic de les desenes i desenes de nous canals locals de TDT que es posaran en marxa, com a molt tard, el gener de 2008. També han atorgat les concessions de televisió pública local i ben aviat atorgaran les privades, en un procés que fins al moment ha estat impecable des del punt de vista legal i democràtic.
- A més de les mesures regulatòries, el Govern ha impulsat serveis i infraestructures de suport al sector audiovisual, sobretot a les noves televisions locals que sorgiran: el Servei Català de Doblatge, que a partir d’aquest any posarà a disposició de les televisions la versió doblada al català de totes les estrenes de cinema; TD-Com, que vetlla per una gestió igualitària i de qualitat de la difusió del senyal de la futura TDT local; el nou suport automàtic a la premsa digital, la ràdio i la televisió en català, que havien estat incomprensiblement oblidades pel sistema d’ajuts públics...
- També hi ha hagut actuacions clau en el camp de la premsa, com el suport al pla de viabilitat del diari “Avui” per evitar el seu tancament (recordem que va fer fallida). L’”Avui”, símbol de la premsa catalana, però que no tenia el futur assegurat ni estava normalitzat des del punt de vista empresarial, afronta ara la reconversió amb aportacions extraordinàries de fons públics garantides fins el 2009. Al mateix temps, s’ha incrementat el suport automàtic a tota la premsa en català (2% el 2004, 10% el 2005 i 33% el 2006), després de la congelació de l’ajut durant la legislatura anterior.
- Moltes d’aquestes decisions no han estat exemptes de discussió, dins i fora del Govern, però el debat sobre la seva idoneïtat no ha paralitzat l’acció de govern. Al contrari, sovint han servit per millorar els projectes governamentals: l’impuls de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i el suport al Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Les dues iniciatives tenen funcions força diferents en el sistema català de comunicació, però totes dues amb autèntica vocació de paret mestra. Com va dir el director de l’ICIC en la darrera reunió del patronat del Baròmetre, “si el projecte es fa com s'està fent serà una peça bàsica del panorama d'aquest país que ens ajudarà a moltes coses, no només a mesurar els indicadors de quantitat sinó també molts indicadors de qualitat.”
- A banda, altres institucions de caràcter bàsic, que ja existien, han rebut ara un impuls decisiu per a la seva estabilitat en els pròxims anys, com per exemple l’Institut de la Comunicació (InCom-UAB), que guanya solidesa amb el conveni 2006-2008 que acaba de signar amb la Generalitat. I des del 2005, totes les subvencions als projectes dels mitjans de comunicació s’atorguen per concurs, en règim de transparència, per primera vegada en la història de la Generalitat.
Deixo expressament per al final la joia de la corona, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, creada el 1983. No hi ha res que no se sàpiga sobre l’aportació que la Corporació ha fet a la societat, la llengua i la cultura catalanes. Però el que ara interessa és l’aportació que fa avui mateix i la que farà en el futur. La llei inacabada aquesta legislatura hi tindrà molt a veure, però també el contracte-programa 2005-2009, que està a punt d’obtenir l’aprovació del Govern i que li proporcionarà els mitjans materials per afrontar un futur complex i altament competitiu. El de la Corporació ha estat un altre cas de debat intens al si del Govern, amb punts de vista difícils de conciliar, però el resultat ha valgut la pena.
En definitiva, el balanç del govern catalanista i d’esquerres en l’àmbit de les polítiques públiques de comunicació, tot i els dos anys i mig escassos de recorregut, resisteix la comparació amb qualsevol altra etapa del Govern de la Generalitat. És una afirmació sense autocrítica, certament, però de crítiques no hem fet curt. Recordem sinó l’escàndol per l’informe apòcrif sobre els mitjans de comunicació que va divulgar Convergència i Unió la primavera de 2004 i les conseqüències que va tenir. Per tant, sí a l’autocrítica, de manera permanent, però abans els fets, que són els que he exposat.