Els mitjans de comunicació de masses, sense que s'ho proposin expressament, funcionen a Catalunya com agents d'espanyolització pel fet que el sistema mediàtic de referents espanyols és molt més potent que el català.
Fins i tot utilitzant la llengua catalana es pot anar imposant un univers simbòlic espanyolitzador. Les eleccions al parlament i al senat espanyols converteixen en candidats principals els líders dels grans partits polítics estatals i focalitzen les emocions dels ciutadans en la batalla dels seus representants.
A Catalunya tant el PSC com el PPC exerceixen amb naturalitat la seva dimensió sucursalista i voldrien marginar encara més els partits d'àmbit exclusivament català. Encara volen fer creure que les seves centrals espanyoles respectaran els interessos de Catalunya quan els seus líders estatals ja no dissimulen les seves prioritats recentralitzadores ni proposen cap reforma que permeti imaginar la fi de la colonització cultural, política i econòmica de Catalunya.
La campanya electoral, en les actuals circumstàncies de crisi econòmica, imposa discursos que intenten presentar el sobiranisme com un pretensió poc sensible a les urgències de la lluita contra l'atur i les retallades dels serveis de la societat del benestar.
Amaguen les anàlisis que fan evident que Catalunya necessita la independència per disposar dels recursos que s'emporta l'estat espanyol i per orientar-se decididament cap a una economia innovadora i productiva.
Per Catalunya el que està en joc ara és si guanyaran les forces del neocolonialisme espanyol o les formacions polítiques favorables a la independència. La campanya electoral no s'hauria de convertir en una dissimulada i consentida operació d'engreixar el nacionalisme espanyol, els seus símbols i projectes.
