A Catalunya ens agrada, massa sovint, fer veure allò que no som. Per exemple, ens volen fer creure que en la política espanyola existeix un subjecte polític autònom i independent que és el PSC.
Potser entre 1977 i 1982 va existir alguna cosa semblant a un partit dels socialistes catalans al Congrés dels Diputats. I dic, potser, perquè tots guardem en la memòria el galdós paper del malaurat Ernest Lluch, aleshores portaveu parlamentari del PSC a Madrid, en la tramitació parlamentaria de la LOAPA, quan s'oblidà de presentar les esmenes que la direcció nacional del seu partit havia impulsat contra l'intent més seriós de carregar-se l'autogovern de Catalunya per part del PSOE. Però, ja des de 1982, Alfonso Guerra s'encarregà de liquidar l'autonomia formal dels socialistes catalans amb la desaparició del seu grup propi. Suposo que fou per si de cas.
Després, la qüestió del Grup propi ha estat una demanda recorrent dels militants i dirigents socialistes que enyoren els somnis de les primaveres socialistes de la Transició, quan semblava que el PSC podia ser el partit que vertebrés nacionalment el país i es suava socialisme al vell Palau d'Esports, com afirmà en Joan Colomines. Ja diuen que esforços inútils provoquen melangia.
De fet, el PSC esdevindrà un partit nacional, amb totes les seves conseqüències. Per exemple, el dia que els seus diputats hagin d'escollir entre el PSOE o Catalunya. I escullin Catalunya. Perquè allò que serà decisiu, no serà tant tenir Grup propi, sinó poder votar de manera diferent que el PSOE.
Segurament aquest dia arribarà; entre d'altres coses perquè el país es mou en aquesta direcció. De manera obstinada i persistent. Però, aquest dia, no serà una tarda de maig de 2011, quan els diputats catalans a Madrid defensem el compliment dels acords de finançament i de la capacitat del Govern de Catalunya de reduir el seu dèficit públic de manera ajustada. Tampoc serà cap novetat. Il·lusos aquells que creuen que el PSC existeix a Madrid!
