a nivell de política exterior, els Estats Units actuaran sempre hi quan hi tinguin alguna cosa a guanyar. Per tots... o per les empreses del President o el seu secretari d'Estat, Rex Tillerson. Per altra banda, Europa no viurà tranquil·la fins que els populismes no hagin perdut pes. I, certament, amb els aires que bufen a França o a Holanda i el previst Brexit dur, no sembla que això passi. Al contrari, la dreta tradicional francesa ha quedat decapitada amb el nepotisme confés del candidat François Fillon, Marine Le Pen pren força com a possible presidenta de la República i, a les illes, Theresa May ja ha anunciat que hi haurà Brexit dur malgrat que l'argumentari que defensava la sortida del Regne Unit de la UE va estar construït sobre la post-veritat –i després reconegut pels seus flamants defensors més radicals–.

A tot això, on queda el govern de Mariano Rajoy? De moment, desencaixat. Tant dins de casa com a nivell internacional. Rajoy ha tingut una primera conversa de 15 minuts amb Trump, que sembla a ser que ha transcorregut amb tal cordialitat que, segons ha publicat la Moncloa, Rajoy s'ha posat a disposició del president nord-americà per ser un cap de pont a Europa, nord d'Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica Llatina. La foto de les Açores en el record. Tota la UE preocupada per com la nova política exterior dels Estats Units acabarà afectant a les relacions bilaterals i, de moment, Rajoy decideix fer una bona raspallada a l'espatlla d'aquest magnat fet polític. Sobretot, ara que Trump abandera l'alçament de murs i de noves fronteres: físiques i comercials. Una clara declaració d'intensions d'un govern espanyol que té ganes de jugar a la geometria variable, a veure si pot recuperar poder d'influència a costa de convertir-se amb interlocutor pels Estats Units. Amic de Trump o còmplice per la integració europea?, difícil encaix.

Segurament, Rajoy que critica l'independentisme català com un moviment condemnat a aixecar fronteres dins de la UE, no ha calculat bé què suposa no posar en entredit la nova política exterior dels Estats Units. De totes maneres, s'avindrà prou amb Trump si parlen de política migratòria, ja que el gallec podrà explicar-li com s'ha rigut de tothom no complint els compromisos d'asil que tenia adquirits.

Atès que l'Europa actual viu presonera del populisme, suposo que a Rajoy tampoc li fa nosa estar al costat d'un home que ha fet de la telepolítica una virtut. Voltaire ja es queixava que el polític, enlloc de ciutadà, s'havia convertit en un "entabanador de ciutadans". Si ara aixequés el cap i mirés a banda i banda de l'Atlàntic! Rajoy estreny la mà a un ric que enganya els pobres, així com també es converteix en l'heroi –quan es treu la màscara del diàleg i amenaça amb "l'Operació precinte"– de la brunete mediàtica més castissa i casposa: mitjans demanant obertament la suspensió de l'autonomia de Catalunya, periodistes que comparen els independentistes amb feixistes, l'amenaça d'una Llista de Schindler a la catalana o editors que s'inventen titulars. "Veredicto por unanimidad", resava la portada de La Razón un dels primers dies del judici pel 9N.

Sortosament, mentre la premsa d'ascendència espanyola creava antiherois i redactava les seves pròpies sentències condemnatòries, a nivell internacional es posava el focus en com un president escollit democràticament era jutjat per posar les urnes i muntar una consulta popular a través de voluntaris. A Madrid, i a moltes de les seves redaccions, no s'adonen que emparant-se amb la post-veritat –la mateixa que va portar Trump a la Casa Blanca o deixarà el Regne Unit sense l'aixopluc de la UE– només es fomenten els populismes. Els que ells diuen combatre, però que tan bé representen.

 

Xavier Ginesta. Periodista i professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya