Com deia en anteriors articles, el feeling Pujol-Carod es va  trencar amb motiu del menyspreu del president a la proposta de col·laboració del líder d'ERC, i això ens va portar a aquest llarg i penós període d'enfrontament dels partits nacionalistes, que tants maldecaps i daltabaixos han suposat per al nostre país. Quin munt de temps perdut en picabaralles partidistes i desafiaments de caire personalista!! (De pati d'escola, per molt que s'hagi volgut vestir de grandiloqüència sense consistència i de plantejaments ideològics caducs.)

La intervenció de Puigcercós en el debat de política general augura camins de col·laboració [amb CiU]

Davant la nova Esquerra (serà la definitiva, almenys per un quant de temps?), el Pujol, fill, s'afanya a acceptar la mà que va rebutjar, temps enrere, el Pujol, pare, i que va suposar que "les relacions del nostre grup amb ERC en els últims anys han estat plenes de desavinences, desconfiances i molt pocs punts de trobada". (Ho confirmo, ja que –proper a uns i altres– he estat testimoni de l'estúpid recel dels uns cap els altres, i dels altres cap els uns: els exabruptes que he escoltat han estat de l'alçada d'un campanar.) No he parat d'insistir en la necessitat de superar aquesta maleïda etapa i aparcar, una vegada per totes, les fòbies personals en bé del servei al nostre poble.

Celebro, doncs, que Oriol Pujol recomani al president Mas "actuar amb la mà estesa", per tal de "superar les batalles i buscar punts de trobada". La carta d'Oriol Junqueras sembla que anava també en aquest mateix sentit i la intervenció de Puigcercós en el debat de política general augura camins de col·laboració. "Si Mas –com diu Anna Simó– lidera i fixa un full de ruta clar el seguirem, perquè volem ser coresponsables del que passa al país". Quan de temps feia que molts desitjàvem escoltar tants bons propòsits!

Com és possible que homes com Quim Nadal no s'adonin de paper galdós que estan fent?

Deixant de banda Populars i Ciutadans –que sabem prou bé de quin peu calcen–, sembla mentida el comportament irresponsable dels homes del PSC (més PSOE que mai, després del desmarcament dels homes més crítics amb els excapitans), els quals cada vegada més demostren que han perdut el rumb. (Com és possible que homes com Quim Nadal no s'adonin de paper galdós que estan fent, com li ha recordat el seu mateix germà Rafel?).

I si un mal dia vaig deixar-me seduir –amb recel, reconec– pels cants de sirena dels qui ens prometien la independència per ahir, avui –davant del trist espectacle dels seus capdavanters (amb López Tena com a màxim gurú)–, els he de dir obertament que les seves intervencions al Parlament em produeixen tan desencís i tanta indignació com les dels seus veïns d'escó, Albert Ribera i Jordi Cañas. Certament, aquesta mena de líders difícilment podran oferir-nos mai un país lliure. Mal servei estan fent al progrés del poble català cap a la seva fita definitiva.

Tant de bo, doncs, CiU i ERC puguin fer un camí, si no conjunt, almenys proper

He de confessar que, després de tants anys d'esforços i esperances, he arribat a un punt en què només em mouré de la cadira per anar a votar "sí" a la independència quan sigui convocat a les urnes per poder-la fer efectiva. Em nego a fer costat a cap altra proposta partidista de crida a la independència o a signar qualsevol altre manifest d'adhesió. (Em sembla que, com a les bústies, posaré al meu correu electrònic un rètol que digui: "No s'accepta propaganda".) Ho sento: "m'heu acabat els quartos".

Tant de bo, doncs, CiU i ERC puguin fer un camí, si no conjunt, almenys proper (amb tots els matisos que facin falta, car es tracta de partits diferents), cap a l'únic lloc que ens convé arribar. Potser a l'Oriol Junqueras li falta lideratge, però sembla que no li manca seny.