Només l'èxit de CiU podia expressar amb tanta claredat, aquesta diferència nacional. Una CiU en segona posició, tal i com ha succeït sempre des del 1982, permetia afirmar, amb mirada espanyola, que Catalunya era un graner de vot socialista. I una tercera posició per a CiU, com alguna enquesta apuntava, hagués reduït les demandes de més sobirania a la inexistència política. En aquest escenari, defensar el Pacte fiscal hagués estat un punt ridícul. Ja no diguem defensar el dret a decidir. També cal afegir el més que discret resultat del PP. Havent guanyat per un àmplia majoria absoluta en el conjunt de l'Estat, resta en tercera posició a Catalunya, i no assoleix els percentatges de vot i el nombre d'escons obtinguts l'any 2000. Aquest fet ens allunya de la lògica espanyola i desmenteix les afirmacions que responsabilitzen a CiU d'una suposada "normalització" del PP a Catalunya.

El PP continua essent un partit menor al nostre país, encara que l'enorme desastre socialista, amb el pitjor resultat des de 1977, en facilita l'entrada a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Connectar amb els sectors més populars de les grans ciutats metropolitanes continua sent tot un repte per al catalanisme polític en el seu conjunt. De moment, no sembla que les apostes estratègiques de l'antiga direcció d'ERC en aquest camp, hagin donat masses resultats...

Em sembla, seguint aquesta mateixa lògica, que podem afirmar que els resultats del 20 de novembre enllacen amb la nova dinàmica social i política encetada en els darrers anys. Per una banda, el nacionalisme governa el país i bona part del món local, amb Barcelona i Girona al capdavant. Fets que han tingut la lògica correspondència en unes eleccions espanyoles i que és inèdit. Ni en les èpoques de les majories absolutes del President Pujol, CiU havia guanyat en aquestes eleccions. I per l'altra, els sectors més actius i mobilitzats del país han expressat les seves ambicions nacionals de manera molt desacomplexada: pacte fiscal, consultes pel dret a decidir, manifestació del 10 de juliol...

Com mai, l'agenda política i social ha estat marcada per les exigències de reconeixement nacional; tot el discurs sobre la Catalunya postnacionalista s'ha esvaït. Això sí, un nacionalisme diferent del que visquérem als anys 80: més ambiciós i més sobiranista, més vinculat a les idees de progrés, benestar i prosperitat, en la mesura que posa en el centre d'atenció la proposta de Pacte Fiscal, i més cívic i democràtic, en la mesura que desborda els partits.

Ara toca donar sortida política a tota aquesta enorme força i energia. D'entrada, amb una majoria al Parlament que reflecteixi clarament aquesta voluntat nacional. Especialment estan interpel·lades CiU i ERC, però també el Partit Socialista i ICV. El país no es pot permetre ni la inacció ni el desgovern davant la crisi, ni es pot frustrar la demanda de més sobirania i capacitat per decidir que les urnes han expressat. Toquen grans acords de país per a superar la crisi i plantar cara a Madrid.