Tot sembla indicar, doncs, una estratègia per a fer esclatar Catalunya, convertir-la en un territori ingovernable, i aleshores aplicar alguna mesura dràstica (encara no sabem quina, però ens en podem imaginar unes quantes). 

És una estratègia ben curiosa, en el context de la Unió Europea. I ja comença a ser una mica estrany que les mateixes institucions europees no es pronunciïn sobre un conflicte institucional que pot portar conseqüències penoses per als ciutadans de la Unió. No em refereixo només a la qüestió de la llengua, que ja és de per si una política de laminació de dret intolerable, sinó a l'asfíxia fiscal, que està portant Catalunya a una situació molt greu socialment. Catalunya no és Grècia, i la UE no hauria de passar per alt el fet que una de les seves regions amb més capacitat de generar riquesa és veu abocada a la mendicitat en termes pressupostaris, i en termes humans per a molts dels seus ciutadans.
L'únic que podem fer davant de l'ofensiva és demanar als nostres representants que reculin fins al Parlament i prenguin decisions"
Nosaltres, com a catalans, paguem impostos tant a Madrid com a Brussel·les. I en aquests moments ens estan tractant com a simples súbdits sense drets des d'un lloc i des de l'altre. En el fons, l'única democràcia que podem exercir és que la que nosaltres mateixos en atorguem des de les nostres institucions. L'únic que ens queda com a institució de dret legítim, doncs, és el Parlament de Catalunya, que ha estat escollit fa pocs dies amb la participació més alta mai obtinguda fins ara. L'únic que podem fer davant de l'ofensiva de destrucció de l'autonomia catalana és demanar als nostres representants que reculin fins al Parlament i prenguin decisions. I nosaltres, com cada dia, mirar de fer que el país funcioni, malgrat tot.