Barcelona ·

La fundació d'empresaris FemCAT va organitzar recentment el seu Segon Fòrum, enguany sobre empresa, treball i immigració. Montserrat Guibernau, que ha estudiat l'impacte de la immigració en la identitat nacional a Àustria (The Identity of Nations, 2007), explicava en la seva ponència com la crisi econòmica incrementa les tensions xenòfobes i dóna ales a una nova dreta radical (29% dels vots a les darreres eleccions austríaques).

 

  La particularitat del discurs d'aquesta nova extrema dreta és que a la posició antiimmigració s'hi afegeix el component anti elit, que diu posar el sentit comú del poble per sobre de les desviacions de les elits. En un entorn de crisi, aquest discurs té un potencial de creixement enorme, també al nostre país.   s el primer que em va venir al cap quan va saltar la lamentable polèmica sobre l'equipament del cotxe del president del Parlament, impulsada des del diari ABC. s evident que l'objectiu de la polèmica era posar en dubte la segona autoritat de Catalunya i transmetre el missatge que l'autogovern català malgasta els diners. Però els mitjans i polítics catalans hi van caure de ple.   

Certament, a cap empresa d'una certa dimensió es posaria en dubte que si un dels seus màxims dirigents fa 200km diaris en cotxe cal donar-li eines per a fer productiu el temps de desplaçament. Però quan les xifres es comparen amb el salari mínim d'un treballador, la demagògia està servida.

 

 

La discussió sobre l'optimització de la despesa pública en representació és enverinada, i la fórmula òptima de control s'hauria de basar en criteris objectius supervisats per organismes de seguiment com la Sindicatura de Comptes. Però la demagògia populista és una temptació fàcil que obté rendiments ràpids: de l'estudi més ínfim a la cúpula encarregada a Barceló a la seu de Nacions Unides a Ginebra, no hi ha factura d'institució pública o privada que resisteixi la comparació amb el salari mínim d'un treballador mitjà.   

 

 

 

Però un cop llançades, les diatribes populistes van abonant un terreny propici, on s'hi troben una abstenció creixent, la desconfiança cap a les institucions i la instintiva reacció adversa a la diferència; i on, a més, amb la crisi, s'hi sumaran l'increment de l'atur en entorns que han rebut immigració, nous focus de delinqüència i les potencials conseqüents tensions xenòfobes.   

 

 

 

No crec que quan l'ABC i els qui l'han seguit optaven per la demagògia sobre la despesa pública s'adonessin del que alimentaven, a banda de l'anticatalanisme. Però potser caldria que tots comencéssim a ser conscients del perill d'avivar el latent populisme xenòfob i anti elit, generador de conflicte social, abans que haguem de lamentar veure com aquest discurs assoleix els percentatges de representació institucional que té a molts països del centre d'Europa. 

 

 

 

Per tal de frenar aquesta tendència, cal reclamar seriositat enfront de la frivolitat, responsabilitat davant de la inconsciència, i un bon sistema de rendiment de comptes institucionalment establert. El risc és massa gran per a jugar-hi.