Barcelona · Només ha calgut que s'insinués la possibilitat d'un pacte entre el govern espanyol i el govern català en matèria de finançament perquè sortissin tots els líders del PP a renegar de la insolidaritat catalana. Dir coses com les que ha dit el president de Galícia, que els gallecs paguen el pa dels catalans, són mentides tan gruixudes que fan pensar que el sistema polític en què ens toca jugar-nos el devenir dista molt de ser una democràcia madura.


La pena és que aquells que pateixen més aquesta injustícia financera a Catalunya viuen totalment d'esquenes a la causa del problema, i en canvi en pateixen les conseqüències d'una manera cada vegada més clara i conscient. Faig aquesta reflexió després d'haver entrevistat diverses persones de la nostra perifèria interna, és a dir, aquells habitants dels barris que avui són a l'atur, i que pateixen les conseqüències de les debilitats del nostre estat del benestar català. Aquestes persones no han sentit a dir res de la negociació sobre el finançament, simplement perquè no els interessa la política, i encara menys la política catalana. Però cada dia paguen les conseqüències d'un mal finançament.

s una paradoxa sobre la qual els partits polítics haurien de reflexionar, sobretot aquells que han alimentat la idea que la Catalunya social s'havia d'enfrontar a un imaginari nacional del país. Perquè és precisament al contrari, només participant d'un imaginari nacional compartit podrem parlar d'un país cohesionat. De fet, si aquestes persones participessin més de la política catalana, segur que serien més exigents en termes de sobirania fiscal. Perquè si bé aquestes persones de les que parlo no han entrat en aquest imaginari, en canvi, s'adonen cada vegada més del que costa viure a Catalunya, en comparació amb els que els representa als seus familiars i coneguts viure a Extremadura, Andalusia o Múrcia.

Una d'aquestes persones m'explicava els esforços i les privacions que han fet i fan perquè els fills estudiïn a la universitat. Uns fills que treballen tots els estius per pagar-se la matrícula, perquè els pares ja no hi arriben. I també m'explicava, amb desdeny, que té una amiga a Andalusia que rep moltes ajudes amb una facilitat increïble. Però la comparació no li genera enveja, perquè el que més valora precisament de la cultura d'aquí és l'autoexigència, la voluntat de progressar, la vocació per al treball. s que no són com nosaltres, em deia. I ho deia amb un punt d'orgull. Una dona, la mare de la qual va entrar a treballar als nou anys en una fàbrica de Mataró, i els fills de la qual són universitaris. Però a qui ningú ha ofert una bona beca per estudiar.

Durant aquests dies viurem ofegats per les interpretacions dels polítics espanyols, clamant contra la insolidaritat dels catalans. Només demano que, assumint que pacten un finançament insuficient, els polítics catalans no segueixin la veta. Que no es riguin de la nostra gent humil, que no parlin en va de la Catalunya social, que no diguin que hi guanyem, ni que som fantàsticament solidaris. Més sopa interpretativa de pa sucat amb oli no, sisplau.