Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 20 de d'abril del 2015 | 17:28
Opinió
Miquel Àngel Essomba
Professor de la UAB

Tornar a començar

El dimarts 14 d'octubre de 2014 alguna cosa es va trencar de manera profunda entre les formacions polítiques sobiranistes de Catalunya: CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i CUP.

El president de la Generalitat va fer-se enrere en l'aplicació del decret pel 9-N que ell mateix havia signat tres setmanes abans, i a partir d'aquí el fràgil equilibri de la unitat política, tot i el talent de CDC per maquillar el que va ser una traïció al país amb una consulta aigualida, va quedar esquinçat de manera quasi irreparable. Tot el que ha vingut després és en bona part conseqüència d'aquesta mala decisió política.

Per superar els errors i mirar de projectar de nou un futur compartit, ens ajudarà recordar què mantenia la unitat fins aleshores. La resposta és dos pilars: un desig democràtic, expressat com a dret a decidir, i una voluntat de transformació, concretada en el fet d'aconseguir un estat propi per Catalunya. Podem introduir-hi tots els matisos que vulguem, però el consens al voltant d'aquests dos pilars era absolut i real, i el suport polític i ciutadà rebut no tenia precedents, pròxim al 80%.

A hores d'ara, ambdós pilars continuen formant part del projecte polític de totes sis forces sobiranistes, però quelcom ha canviat: la ruptura de la confiança, essencial per a la unitat, ens ha fet retornar a la política de baixa qualitat, cercant més les diferències que les semblances entre uns i altres, i assenyalant amb el dit les faltes alienes en comptes de fer un exercici d'autocrítica.

Mentre que seguim cercant diferències en comptes de punts de connexió, el rellotge passa, i l'abisme s'acosta: les eleccions del 27-S. Per què no som capaços d'anar a la recerca del mínim comú múltiple, en comptes del màxim comú divisor? Posem un exemple de la discòrdia: tots els partits sobiranistes estan d'acord que cal celebrar un referèndum, on comencen doncs les diferències? No en el contingut, sinó en l'estratègia: uns proposen situar el referèndum a la ratlla de sortida, mentre que uns altres proposen fer-lo a la meta.
Si no hi ha un canvi radical i ràpid les eleccions del 27-S seran un fracàs: ni serviran per reconstruir la unitat perduda, ni seran guanyades pel sobiranisme"
Els que el situen a la ratlla de sortida, com a inici d'un procés constituent, són acusats d'ingenus perquè aquest referèndum mai tindrà l'aval d'Espanya, i per tant mai no es podrà fer. Els que situen el referèndum al final del procés el consideren la conseqüència natural d'una DUI forçosament reconeguda per Espanya i, de retruc, per la UE, arran d'una consulta legal en forma d'eleccions. I aquí comença el ball de bastons i les incoherències: com és possible criticar la realització del referèndum sobre l'estat propi com un punt de partida, perquè Espanya no l'autoritza, i en canvi sí creure que Espanya acceptarà resignada una DUI perquè és l'expressió democràtica del poble català a través de les urnes d'unes autonòmiques? Surrealisme pur que ens aboca a no assolir l'objectiu essencial: sortir tan aviat com es pugui d'un estat que no ens convé.

Pronostiquem que, si no hi ha un canvi radical i ràpid –possibilitat que el 24-M enterboleix de manera significativa– les eleccions del 27-S seran un fracàs: ni serviran per reconstruir la unitat perduda, ni seran guanyades pel sector del sobiranisme que s'autoproclama hegemònic i legítim per dirigir el procés. I aquesta desfeta ens enfonsarà una mica més a tots plegats en el llot del conflicte infructífer. Cal començar a gestionar ja mateix el 28-S i el final del cicle electoral de 2015, que conclou a la capital del regne.

Si elegim anar a la recerca del mínim comú múltiple, en comptes del màxim comú divisor, caldrà dissenyar una estratègia contundent d'intensa incidència, que neutralitzi el fracàs de les properes eleccions autonòmiques de presumpte signe plebiscitari. Aquesta estratègia passa per situar les eleccions espanyoles com un moment clau, com una gran ocasió per dir adéu a l'estat espanyol tal i com el coneixem ara. Proposem generar una autèntica unitat política dels partits sobiranistes per les generals amb un programa comú que contingui un únic punt: la celebració d'un referèndum per consultar el poble català sobre la creació d'un estat propi per Catalunya. I si els vots catalans obtinguts a les espanyoles són aclaparadorament sobiranistes, fer-lo amb independència de la legalitat estatal.
Cal passar de puntetes pel 27-S, esmorteir-ne mediàticament el fracàs, i anar preparant el cop mestre a l'estat espanyol a finals d'any"
Sens dubte, una estratègia d'aquesta naturalesa posa tothom en tensió, no només a uns quants. Veurem amb claredat si CDC esmena la seva errada amb la primera consulta, i gosa enfrontar-se a l'estat pel dret a decidir, i també si UDC és autènticament sobiranista. Veurem si ERC creu sempre en la voluntat del poble o només quan li convé pels seus objectius, i si ICV amb EUiA volen treballar de debò pel dret a decidir o han passat pàgina. Per últim, veurem si la CUP vol sumar esforços o continuar per lliure amb no gaire fortuna. Però aquesta estratègia no només tensiona el sobiranisme, també els nous actors de la "platocràcia": Podemos haurà de treure's la careta i ensenyar les seves autèntiques cartes, i C's haurà de demostrar si és un partit que defensa la democràcia de paper o la del carrer.

L'estat espanyol no gosaria suspendre unes eleccions espanyoles en territori català, seria com acceptar de facto que Catalunya no és Espanya, ni tampoc podria legalment interferir en la creació dels programes electorals del forces polítiques lliures en les seves decisions. Per tant, la legalitat de l'acció política, imprescindible per obtenir l'aval i el ressò internacional, estaria garantida. I sobretot, el més important, es reactivaria la unitat política amb un objectiu clar. A banda dels signants de l'enèsim full de ruta del 30 de març, algú més creu que Catalunya podrà disposar d'un estat propi sense la implicació activa i unitària d'UDC, ICV, EUiA i la CUP?

S'obre a l'horitzó una segona oportunitat per retornar les coses a la casella de sortida d'octubre de 2014, i superar la traïció que tan nefastes conseqüències ha comportat. Cal passar de puntetes pel 27-S, esmorteir-ne mediàticament el fracàs, i anar preparant el cop mestre a l'estat espanyol a finals d'any. Hem caigut: aixequem-nos i tornem a començar. Ara com ara, aquesta és la sortida més plausible perquè les catalanes i els catalans puguem encetar amb fermesa el 2016 el camí de la nostra llibertat com a poble, si així ho decidim la meitat més un dels qui tenim dret a vot, o més de 18 anys.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Miquel Àngel Essomba
Miquel Àngel Essomba
Professor de la UAB
Opinió · Política catalana
La saviesa del poble
Opinió ·
Destruir el sobiranisme, pas a pas. Manual pràctic català
Opinió ·
La clau del procés
Opinió · Política
La tragèdia del complement circumstancial
Opinió ·
Objectiu: 500.000 vots més
Opinió · Política
Full de ruta per al 2015
Opinió ·
Gràcies Mariano
Indica publicitat