L'historiador i professor universitari, Joan B. Culla, ha dit a un article que l'episodi del PSOE de Madrid que ha permès que surti a escena política Antonio Miguel Carmona no és producte "d'un discurs nou en les últimes dècades de la història del PSOE" sinó que és més aviat un "pas endavant en la línia traçada des de temps enrere pels Joaquín Leguina o José Bono, que també van assistir a l'esmorzar com a mestres orgullosos d'un deixeble avantatjat". 

"Però Antonio Miguel Carmona va afegir un plus de sinceritat i autoreconeixement que em sembla de justícia subratllar: es va definir a si mateix com "un nacionalista espanyol" --ha recordat Culla--. Magnífic! Per fi, un representant qualificat de l'establishment bipartidista admet l'evidència que els seus congèneres han estat negant o camuflant durant quatre dècades: ni patriotisme constitucional, ni solidaritat interterritorial, ni cosmopolitisme de la Meseta ni altres. Nacionalisme espanyol com Déu mana, explícit i desinhibit".

A l'article Sinceritat, per fi! Culla hi ha dit que "tant de bo que, una vegada trencat aquest tabú verbal, caigui pel seu pes la fal·làcia que, de nacionalistes, només n'hi ha a Catalunya, Euskadi, etcètera. Tant de bo, encara que no hi confio massa". Sobre Carmona, l'autor de l'article ha dit que "és lògic" que els socialistes proposin un cap de llista capaç de competir amb rivals a les municipals "on ells es faran forts, el de l'espanyolisme i l'abominació de les aspiracions sobiranistes catalanes".

Però, per això mateix, Culla ha conclòs; "Per què el PSOE no li permet al PSC aplicar la mateixa lògica, insults al marge? Per què, per competir el 27-S amb Artur Mas, Oriol Junqueras, etcètera, el PSC no postula algú tant o més sobiranista que ells? És el que faran a Madrid. Però, és clar, a Madrid els socialistes encara confien a ser rellevants".