El professor de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra, Jaume López, ha dit a un article a l'Ara que "la sopa de noms per anomenar el mateix no és una qüestió lingüística", com tampoc "no ho és la distinció valencià-català-mallorquí-menorquí-eivissenc-formenterí-aragonès oriental".

L'autor de l'article Llengua i nació ha explicat que el problema base és que "hi ha qui pensa que si es té una llengua pròpia, llavors es té dret a un estat propi, o que en el cas del valencià, mallorquí, etc. es té dret a ser una autonomia dins d'una altra nació". "Totes aquestes implicacions són falses ─ha sentenciat─. Cal deixar-ho molt clar i repetir-ho tantes vegades com faci falta: una llengua pròpia no és ni una condició necessària ni una condició suficient per tenir dret a un estat".

En aquest sentit, López s'ha qüestionat: "Per què la llengua suscita tants esforços polítics, doncs?". "1. Perquè hi ha qui pensa el contrari -o tots la mateixa llengua, o tots la mateixa raça, o no hi ha nació-. 2. Perquè, sovint, és un ingredient essencial del marc cognitiu -el frame - des del qual es veu el món. I des d'aquest marc, que filtra informacions, valors, etc., els individus elaboren amb qui se senten més representats" ha sentenciat.

Sobre aquesta premissa, López ha indicat que "de la mateixa manera que parlar una llengua diferent no implica ser d'una nació diferent, parlar la mateixa llengua -se la denomini com se la denomini- no implica ser de la mateixa nació" perquè un australià i un nord-americà "no experimenten cap confusió nacional quan dialoguen entre ells en anglès", com tampoc no ho fan "un veneçolà i un espanyol".

Jaume López ha conclòs que els lligams socials (geogràfics, històrics, materials, etc.) "han d'esdevenir consciència i voluntat col·lectiva": "Per això Catalunya és una nació. Per això els Països Catalans avui no ho són". L'autor de l'article ha conclòs que si un dia els països Catalans són nació, "no importarà com es denomini l'idioma comú".