Barcelona ·
L'historiador Joan B. Culla ha afirmat que el tripartit "alberga una contradicció estratègica de fons" donat que els objectius dels partits que el formen són oposats: "el PSC pretén minimitzar les tensions Catalunya-Espanya fins a diluir-les [...]; per contra, se suposa que l'objectiu d'Esquerra Republicana és aguditzar la divergència
d'interessos Catalunya-Espanya, única manera d'anar alimentant una futura majoria social a favor de la independència".
Joan B. Culla ha apuntat, a un article publicat al diari El País, que tot i les desavinences en el sí del govern, a mitjan del passat juliol "el finançament autonòmic dibuixava un escenari especialment propici per al Partit dels Socialistes: la imatge de Rodríguez Zapatero modernitzada, els socis republicans amansats, i cinc trimestres de legislatura encara per davant, per a centrar-los en l'agenda social i oblidar-se de debats identitaris".
"No obstant això, -ha continuat l'autor de l'article- l'alegria ha durat poc [...] els pèssims auguris sobre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut han tornat a posar el Govern que presideix José Montilla a l'ull de l'huracà". Culla ha esmentat, primerament, el sector catalanista del PSC com a causa de desconcert: "Va resultar simptomàtic que, en sengles entrevistes periodístiques publicades el mateix diumenge d'agost, el conseller Antoni Castells subratllés les hipoteques que té de vegades la vinculació del PSC amb el PSOE, mentre el viceprimer secretari Miquel Iceta emfatitzava que quan el PSC és PSOE obté millors resultats".
Tot i això, l'historiador ha afirmat que és a la cúpula d'Esquerra "on l'espasa de Dàmocles de l'alt tribunal ha generat major desconcert i confusió". "Potser -ha dit Joan B. Culla- hagués d'haver causat alegria, perquè un error molt advers faria créixer sens dubte l'independentisme. Però totes les famílies de l'actual l'establishment republicà apostaven per esgotar plàcidament la legislatura i, si l'aritmètica parlamentària ho permet, formar el 2010 un tercer tripartit; uns plans que, si s'acomplien els pitjors presagis sobre la postura del Constitucional, resultarien poc viables".
Culla ha afirmat que si la sentència del Tribunal Constitucional és desfavorable "cabria ignorar-la i seguir aplicant els preceptes anul·lats". "s evident que -ha dit l'historiador-, si el Tribunal Constitucional suprimeix el terme nació i l'obligatorietat de conèixer el català, llavors l'arquitectura estatutària s'esfondra, bona part de les lleis derivades manquen de base i -per exemple- les impugnacions contra la política lingüística passen de degoteig a devessall".
En aquest context l'autor es pregunta: "Podria Esquerra romandre impàvida enmig d'aquest eventual escenari? [...] Podria fer-ho sota la interessada pressió de Convergència, entre plataformes sobiranistes en ebullició i amb les urnes gairebé a la vista?". De manera conclusiva, Joan B. Culla ha dit que el "tripartit va creure haver-se desembarassat del debat identitari per la porta de l'acord de finançament, però aquest ha retornat per la finestra del Constitucional".
