L'historiador Joan B. Culla ha recordat a un article que fa temps "els congressos de l'històric partit democristià incloïen, gairebé com si es tractés d'un element litúrgic, una bona porció de minuts dedicats a despotricar i a queixar-se de Convergència Democràtica".

"Les tàctiques i les circumstàncies evolucionen ─ha continuat─, i el temps d'agitar contra Convergència greuges electorals ja ha passat". Joan B. Culla ha continuat recordant que Duran va dir al darrer congrés d'UDC que "el tracte d'Artur Mas a Unió era el millor en tota la història de la parella política CDC-UDC" . "No obstant això, persisteixen la necessitat estratègica de marcar perfil propi" ha sentenciat.

En aquest sentit, Culla ha dit que la "intensa discussió acadèmica" al voltant dels conceptes teòrics d'independència i confederació hauria estat pertinent si s'hagués tractat d'un simposi de politòlegs i constitucionalistes: "Però va ser el congrés d'un partit polític, i no precisament d'un instal·lat al utopisme testimonial".

"El senyor Duran Lleida, que acumula gairebé 20 anys de diputat a Madrid i coneix bé la política espanyola, creu que aquests prerequisits [confederalistes] són més fàcils d'admetre per part del sistema polític estatal [...]? Hem comprovat dues vegades (el 1931 i ara) que no" ha conclòs l'autor de l'article El confederalisme com a pretext.

Culla ha sentenciat que Duran "no és un filòsof bizantí" amb la qual cosa "només es pot entendre aquest sobtat fervor confederalista com un artefacte tàctic per ratificar la seva pròpia hegemonia dins d'UDC [...]. Si els convergents es fessinabstemis, Duran proposaria a Unió donar-se a la beguda".