Molts dels membres del Col·lectiu Joan Crexell respectem i reconeixem la tasca realitzada pel PSC en la consecució que Catalunya sigui un sol poble. Joan Raventós i Raimon Obiols són símbols del socialisme català que a la clandestinitat i després a la transició democràtica varen saber crear un partit nacional català, amb uns estatuts propis i autònoms del PSOE. Durant anys, els socialistes catalans, acomplexats, van mantenir un discurs contra el catalanisme oficial de Pujol. Van néixer molts rancors, molts mals entesos, i van quedar emboscats al PSC intel·lectuals, universitaris i dirigents que creien que el seu enemic era la Generalitat de Pujol.
23 anys després, gràcies a l'estratègia de Josep-Lluís Carod-Rovira i ERC, el PSC aconseguí governar amb la fórmula tripartit després d'haver estat extremunciat per unes eleccions que va guanyar CiU. L'èpic i diferent Pasqual Maragall encarnà l'arribada dels socialistes al govern de la Generalitat, i tots els tòpics del passat van començar a diluir-se. El món socialista va començar a donar importància a La Generalitat i les seves estructures. Entre les files del PSC, sense reconèixer-ho en públic, s'admet que la Generalitat heretada de Pujol és una estructura molt important, més del que pensaven.
Però tot es malbaratà. Actituds sectàries d'alguns entorns socialistes i la poca praxis de govern de coalició van desembocar en el Dragon Khan. El primer tripartit va donar una mala imatge i va provocar que després de fi anticipada de la primera legislatura, CiU tornés a guanyar les eleccions, tot i que no va aconseguir formar govern per segona vegada.
El que ha passat al Congrés és tan greu que pot significar el principi de la fi del PSC
L'operació del tripartit es repetia, amb un element de cohesió nacional més important que el primer: seguint la doctrina de Josep Benet, Paco Candel, Cipriano Garcia o el propi Jordi Pujol, un socialista nascut a Iznájar, José Montilla, assolia la presidència de la Generalitat. La seva elecció provocà fissures i adhesions en el món catalanista. Des d'aquest Col·lectiu, s'ha instat a respectar l'experiment que crèiem i creiem ha enfortit la idea fonamental de Catalunya un sol poble. I Montilla ha fet passes i ha mantingut actituds, amb la llengua sobretot, que mereixen el nostre respecte. Però la societat catalana no està aturada. No és la mateixa amb la immigració dels anys 60 de procedència espanyola, i tampoc ho és amb les noves generacions emergents que res tenen a veure amb les de la transició i les seves pors heretades del franquisme. I la Catalunya un sol poble està més que assegurada. Però l'Espanya eterna, el nacionalisme visceral espanyol i la visió unitària i radial de l'estat impedeix el canvi que mereix ja una societat madura com la catalana.
En el sí de CiU, d'ERC, d'ICV, a una gran part de la societat civil i en el mateix PSC comencen a no servir els esquemes del passat. Els seus dogmes de fe. El seu patriotisme institucional. I el PSC queda ancorat en el passat. En un federalisme que ja només es creu el senyor Iceta i els textos i llibres que escriu, i del qual ja estan desertant dia rere dia la majoria d'intel·lectuals que han estat la columna vertebral de l'opinió socialista.
El PSC impulsà amb Maragall i després amb Montilla un salvavides: l'Estatut. Però aquest s'ha estimbat contra els poders fàctics i polítics de l'estat, les seves lleis i els seus tribunals. I els socialistes no s'han adonat encara que gran part dels ciutadans ja no veuen clar el projecte espanyol i menys l'Espanya de les autonomies que intenta portar Catalunya cap a la seva assimilació i a fer-li perdre el seu lideratge econòmic i social.
s per això que el PSC té davant seu un gran repte. La motxilla carregada de pedres d'Espanya és tan pesada que pot arrossegar-los cap al precipici, no només fent-los perdre la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona i el govern d'Espanya, sinó dinamitant l'espai socialista català que tenia com a funció donar estabilitat al país.
El PSC ha de prendre una decisió. El que ha passat aquest dimarts al Congrés dels Diputats és tan greu que pot significar el principi de la fi d'aquesta força política cabdal per la política catalana. No es pot votar diferent a Catalunya i a Madrid. Les noves generacions ja no ho entenen, i dubtem que a les bases històriques catalanistes del PSC no se'ls remogui l'estomac al veure l'actitud d'aquests 25 diputats socialistes inútils per la causa de Catalunya.
El Col·lectiu Joan Crexell no manifesta el que ha dit amb satisfacció, perquè l'espai del PSC ha estat i és encara bàsic per la construcció nacional del nostre país. Esperem que els socialistes canviïn d'actitud abans que pateixin un desastre electoral a nivell nacional, local i estatal, i haguem de recollir les seves despulles. Això seria greu pel país.
