La societat catalana està en una etapa de preadolescència nacional, fet que també influeix en les seves principals forces polítiques. Aquests dies, ERC vol ensenyar el múscul, no sabem si també el cervell, dels seus principals dirigents. Dijous, el secretari general del partit va fer una conferència. Dissabte, l’exconseller Joan Carretero fa un acte que es vol que sigui de masses. En els propers dies, Carod-Rovira, com a Vicepresident del Govern, també farà la seva conferència, tot i que a ningú li passa per alt que, després de les dues anteriors, Carod-Rovira també farà el seu acte. El problema, però, d'aquests tres actes és que sembla que siguin fets per restar o enfrontar, tot i que no es vulgui reconèixer, els uns amb els altres. És bo que a una força com Esquerra -que, gràcies als resultats del 2003 i el 2004, ha fet un salt qualitatiu molt important-, s'hi configurin diferents maneres de pensar i estratègies, i que aquesta força demostri el seu esperit republicà sent d'allò més plural i diversa. Però el que ja no és intelligent és que no entenguin que l'independentisme, i ERC com a força política més representativa, el que menys li interessa en aquests moments és demostrar febleses, enfrontaments i personalismes, quan és el moment d'engrescar noves persones i nous sectors socials perquè s'incorporin al projecte d'ERC.

Esquerra està canviant, dia a dia, ja no és l'aparell de l'entorn de Joan Puigcercós i Xavier Vendrell, ni l'entorn de Josep-Lluís Carod-Rovira, ni la Catalunya interior i ferma de Joan Carretero, o els joves d'Uriel Bertran. Això són 2.000 o 3.000 persones, no arriba ni al 50% de la militància, i menys del 5% dels votants. Això és el que sembla que no entenguin els actuals dirigents d'ERC. Carod no ha d'excloure a Puigcercós, ni Carod i Puigcercós han d'excloure Carretero o Uriel Bertran, sinó que el que necessiten tots ells, és que persones amb tanta o més capacitat que ells, procedents de la societat civil, el món intellectual i empresarial, se sumin al projecte republicà i independentista. No és l'hora de restar ningú del projecte, no és hora de lluites fratricides, que l'únic que ajuden és a enfortir els enemics de casa i provoquen felicitat a tots aquells que menyspreen la força i la credibilitat de l'independentisme.

ERC, des de la transició fins ara, ha patit dues o tres crisis importants, i sempre ha hagut de tornar a començar. Seria una temeritat i, repetim una vegada més, una irresponsabilitat, que tornéssim a etapes anteriors que ja crèiem superades.

Reforcem la figura de Carod-Rovira, la de Joan Puigcercós, la de Joan Carretero, la de les joventuts, i incorporem-hi més actius. Han d'aprendre, si algun dia volen consolidar-se com una gran força política de Catalunya, a obrir-se. El greu problema d'ERC és el seu tancament. Cal tenir les portes i les finestres ben obertes, que pugui entrar un aire de renovació i regeneració, però que no acabi amb tots els valors i les persones que fins ara han fet possible el projecte.