En el nostre país, però, tenim importants virtuts: la nostra capacitat de resistència, d'entusiasme i de mobilització. I totes elles han quedat corroboreades en aquesta última Diada amb la capacitat de prop de 2 milions de persones de mobilitzar-se amb gran civisme i responsabilitat.

Hi ha un país al darrere de la reivindicació de la nació, i tota la bona gent catalana està expectant per saber quin serà el missatge rebut, com serà interpertat i què faran les nostres Institucions.

Els primers signes tant del Parlament com del nostre President, Artur Mas, són esperançadors. No sols han recollit el missatge sinó que han començat a assolir el compromís de portar-lo endavant amb sutilesa però utilitzant plantejaments i paraules que mai no havien usat en el passat els nostres dirigents institucionals.
Toca vèncer l'eterna incapacitat de generar un pensament nacional clar i contundent
Què li toca, doncs, fer ara a la intel·ligència del país (intel·lectuals, periodistes, universiatris, pensadors, etc.)? Els toca ser capaços de vèncer el gran defecte que ha arrossegat sempre, sobretot durant les últimes dècades, la nostra societat: la capacitat de dividir-se, encarar-se, de desqualificar-se. I alhora els toca vèncer l'eterna incapacitat de generar un pensament nacional clar i contundent. Un pensament que respecti la pluralitat del país i que es converteixi en el projecte nacional i ideològic d'una comunitat nacional en reconstrucció com la nostra.

Necessitem, doncs, que s'acabin les capelletes, els grups, els grupuscles, les faccions, etc., i que començi una nova etapa de coincidències i complicitats, de sumar i no restar, de recuperar amistats impossibles i de superar vells enfrontaments derivats, en gran part, d'una llarga lluita per a construir aquest país. Cal superar la frustració de tants i tants anys de dependència.
Caldrà que hi siguin presents molts conversos, com en tots els processos nacionals. Amb els independentistes de sempre no n'hi ha prou
Per a passar a construir estructures d'Estat ─en un moment en què el marc legal i institucional no ho permet─ caldrà molta imaginació, voluntat i tossuderia. I "els millors", de veritat, en equips sectorials, s'han de posar a treballar per a dissenyar totes les estratègies i estructures que necessitarà Catalunya per a ésser un Estat en el segle XXI en una Europa unida. 

La independència, la construcció de l'Estat, no és una cosa de dos dies ni de dues setmanes. Cal establir un full de ruta i de treball amb objectius concrets, els quals en un període de dos o tres anys ens permetin de desenvolupar un potent Estat major que s'hagi prestigiat no sols davant les nostres Institucions nacionals, sinó que gaudeixi del suport de la societat civil i dels poderosos que optin per la sobirania.

En aquesta construcció, amb coincidència i complicitat, caldrà que també hi siguin presents molts conversos, com ja ha passat en tots els processos nacionals. Perquè amb els independentistes de sempre no n'hi ha prou. El nostre objectiu sobiranista l'aconseguirem el dia que una gran part d' "els millors" i de la societat entenguin, desitjin i vulguin que el seu futur passi per ésser ciutadans de ple dret i amb el projecte d'una Catalunya sobirana en el marc d'Europa.

Deixem-nos, doncs, de "fer  volar coloms", d'independències express, de frikis que voldrien i somnien en revolucions bolivarianes o nicaragüenques: som a Europa per al millor i per al pitjor, però som a Europa. I volem els seus valors socials i democràtics. No es tracta, com ja ha dit el nou portaveu parlamentari del PSC, de "construir una independència del segle XIX". Ni tan sols es tracta de construir una independència del segle XX.

En cadascun d'aquests segles els Estats han anat perdent llençols, competències, litúrgies, i s'han configurat noves formes de poder. Aquestes noves formes de poder també són Estat, però són més modernes, socials, humanes, i són capaces de transformar el poder dels Estats que volen ser nació en una Europa unida, en un món global del segle XXI. 

Això és el què volen ser "els millors" de Catalunya, els quals el passat dia 11, amb il·lusió, es van manifestar a la capital de Catalunya. Ells són el futur. Ara necessiten una classe dirigent, un Estat major dels millors, que porti el país de manera democràtica i pacífica a ésser independent, sense oblidar la resta de la nació que es troba en procés d'assimilació per part del nacionalisme espanyol.