La primera entitat financera de Catalunya i tercera de l'Estat espanyol ha completat el procés de renovació de la seva cúpula amb el fitxatge de Juan María Nin, fins ara director general de Banc Sabadell. Nin ocupa ja el lloc d'Isidre Fainé, que passa de la direcció general de la Caixa a la presidència. Per la seva banda, Ricard Fornesa assumeix la presidència d'un projecte que ell mateix va dissenyar per collocar a la borsa les empreses més potents participades de la Caixa, CaixaHolding, que començarà a cotitzar a finals d'any.
Amb aquests relleus, Fornesa, que ha presentat la seva dimissió quatre anys després d'haver substituït Vilarasau, i sense esgotar el mandat de 6 anys a què la llei de caixes l'autoritza, per "evitar especulacions sobre el meu relleu, que acaben generant inestabilitat a la Caixa". La presidència bicèfala de Fainé i Fornesa durarà un màxim de tres anys, moment en què Fainé assolirà el control global.
Però, quina feina ha fet Ricard Fornesa en els quatre anys de presidència? Tots els analistes parlen d'una entitat molt potent, amb una estratègia encertada de desinversió de participacions industrials i de focalització cap al món financer i amb l'objectiu últim de projectar-se internacionalment. Una caixa d'estalvis que en quatre anys ha duplicat els seus beneficis i la partida que destina a Obra Social. Precisament, la potència de la seva obra social que incideix en àmbits molt diversos, és un dels arguments que la cúpula directiva addueix per assegurar que "cada dia que passa la Caixa és més independent". És cert, però potser només a mitges. El grup més potent nascut al nostre país està exposada a la temptació permanent dels polítics de controlar un pastís deliciós, i la llei de caixes, que fa que aquestes entitats siguin una empresa anòmala en la qual la política hi pot remenar, dóna alguna pista. Per què, si no, sempre s'ha parlat d'un sistema de caixes d'estalvi dividit en dos eixos, el del PSC i el de CiU, personificats en les dues grans entitats de Catalunya, la Caixa i Caixa Catalunya? I qui no ha sentit mai a dir que la presidència d'aquestes dues entitats financeres havia estat escollida amb la col·laboració d'un o altre partit?
En tot cas, la Caixa ha aconseguit blindar-se amb prou èxit de les picabaralles polítiques dels darrers tres anys, sobretot arran de l'aprovació de l'Estatut a Madrid i prèviament de l'Estatut que havia aprovat el Parlament de Catalunya. El boicot impulsat des d'Espanya a les empreses catalanes va tenir un odi màxim cap a la Caixa, que va emprar una estratègia, potser criticable, però que li va donar com a resultat final un increment dels beneficis i d'obertura de noves oficines tal com tenia previst en el seu pla anual. Va parar el cop, però ho va fer no pas defensant la seva catalalitat, sinó fent gala de la seva espanyolitat i espanyolisme. Els seus directius van fer un tour per les espanyes pregonant, fins a deu vegades en pocs dies, que "la Caja -no la Caixa- es española". Passat el primer brot de boicot, en va arribar un altre una mica més lleuger, amb la presidència de Montilla, no pas per la presència del dirigent socialista a l'executiu català, sinó pel retorn a escena de Josep-Lluís Carod Rovira. La carta que aleshores va jugar la Caixa va ser patrocinar la selecció espanyola de futbol. I ara ja no hi ha boicot.
Juan María Nin aterra a l'entitat amb il·lusió. Veurem què passa. La marxa de l'entitat financera seguirà essent brillant, però pel que fa a la seva catalanitat i defensa d'aquesta, no hi ha massa expectatives de canvi. Un detall potser irrellevant, però ni la Caixa ni Banc Sabadell són capaces de fer una roda de premsa en llengua catalana, a Barcelona, si a la sala hi ha un sol periodista de fora.
