Els Països Catalans arrosseguen un dèficit fiscal –la diferència entre allò que aporta a la caixa de l’Estat i la quantitat que rep posteriorment en forma d’inversions al territori- que és històric i que perjudica el seu potencial de creixement econòmic. Els successius governs espanyols saben que treure a la llum les balances fiscals posaria en evidència el “maltractament” econòmic de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, i el tracte de fill predilecte que reben molts territoris de l’Estat suposadament castigats pel poc desenvolupament econòmic. Per això, tot i que el ministre Pedro Solbes anunciés fa un parell de setmanes que “tan aviat com sigui possible” l’executiu de Zapatero traurà de la caixa forta les balances –teòricament, aquestes no existeixen, s’han de calcular seguint uns mètodes molt complicats- i les ensenyarà, aquest “tan aviat com sigui possible” potser hauria de ser abans de les eleccions espanyoles, si és que el PSOE ja ha fet números.
A Catalunya, els socialistes espanyols necessiten com l’aire que respiren els vots del PSC, que això no deu ser tan difícil si es mobilitza el vot de l’àrea metropolitana amb més astúcia de la que es va utilitzar en el cas de José Montilla. Però també els caldria tenir contents com a mínim ERC o CiU, pel que pugui ser. I com que ERC i CiU treballen en clau nacional -catalana, s’entén- hauran de parar compte amb unes balances fiscals pèssimes per a Catalunya, unes rodalies Renfe que fan pena, un aeroport de segona i un TGV que amb sort arribarà a la frontera el 2012.
Ara bé, hi ha un element que cal tenir present quan es faci campanya per a les eleccions espanyoles si parlem de diners i infrastructures, que deu ser allò que ara és moda entre la classe política catalana, “allò que interessa la gent”, i que en principi no té res a veure amb les qüestions identitàries. Si els donem la raó, el TGV, la Renfe i les carreteres de peatge ens preocupen. Doncs en els pressupostos de l’Estat de 2007, en el capítol de distribució de la inversió regionalitzable, hi ha una pista de com li preocupa a l’Estat espanyol allò que preocupa els ciutadans...
L’Estatut pactat per Mas i Zapatero, amb el vist-i-plau de PSC, CiU i ICV-EUiA, estableix que Catalunya rebrà en inversions en infrastructures exactament el percentatge de PIB que hagi aportat a l’economia espanyola. Per al 2007, es va calcular que corresponia un 18,85% de la inversió regionalitzable. Doncs finalment aquest percentatge ha estat del 13,9%, encara unes dècimes inferior al de 2006, que va ser del 14,6%. El web de l’observatori de finançament de Catalunya (http://www.ofc.cat) dóna més detalls de l’incompliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut, però per concretar, l’Estat ha jugat amb la definició de què és infrastructura, i ha establert que només aquelles inversions que provinguin de Medi Ambient o de Foment.
Al marge dels percentatges que no rebrà Catalunya, és bo tenir en compte una comparació que es recull en un informe elaborat per la Cambra de Comerç de Barcelona a partir de la interpretació d’aquesta disposició addicional per part d’experts de diverses universitats d’arreu de l’Estat. Sabíeu que per cada habitant de les Illes Balears l’Estat inverteix 217 euros? És la inversió més baixa de tots els territoris, fins i tot per sota de Navarra i Euskadi, que tenen el concert econòmic, mentre que Ceuta rep una inversió de 906 euros per habitant, Astúries de 875, i Extremadura de 579. Evidentment, Catalunya i el País Valencià, amb 415 i 390 euros per habitant respectivament, es troben per sota de la mitjana espanyola, que és de 477 euros. Però també estan per sota d’aquest llindar Andalusia i Madrid, amb 450 i 435 euros. En definitiva, quan es vagi a Madrid a negociar el que sigui, valdria la pena dur alguns gràfics sota el braç.
