Els treballadors hem estat darrerament testimonis d’episodis polítics i socials trascendentals. Afrontem un nou escenari a Catalunya i a l’Estat a més de l’aprovació de la Constitució Europea, que consagrarà el paper preponderant dels Estats en detriment de les nacions. Amb l’euro ja va acabar l’ús de la política monetària com a factor d’incidència en la competivitat. Hem de competir en igualtat i Els treballadors hem estat darrerament testimonis d’episodis polítics i socials trascendentals. Afrontem un nou escenari a Catalunya i a l’Estat a més de l’aprovació de la Constitució Europea, que consagrarà el paper preponderant dels Estats en detriment de les nacions. Amb l’euro ja va acabar l’ús de la política monetària com a factor d’incidència en la competivitat. Hem de competir en igualtat i això implica infraestructures, serveis públics de qualitat, formació, tecnologia i investigació. Ens calen molts més recursos i això, als Països Catalans, ara és inviable. La nostra preocupació passa –i per això a la Intersindical-CSC ens manifestarem aquest Primer de Maig sota el lema “Menys dèficit fiscal, més justícia social”– pel nou context amb l’Estat. Cal frenar l’important drenatge econòmic que suposa el dèficit fiscal català, diner que paguem i no torna. Suposa 400 euros al mes per cada família i és el més important de l’Estat i dels majors d’Europa. A més, lluny de disminuir, amb els models de finançament de 1996 i 2001 s’ha incrementat. L’economia catalana, assumim-ho, està estancada i perd pistonada dins la UE. Tenim una pressió fiscal de primera i prestacions i infraestructures de tercera. Si afegim que el cost de la vida al nostre país és molt més elevat que en altres zones de l’Estat (fet sagnant en el cas de les pensions) veurem que mantenim una aparença de benestar i progrés a costa dels sectors treballadors. Un sobresforç que a la Intersindical-CSC tenim clar que arriba al límit. Les empreses marxen i no podem fer-hi res. Per això ens cal revisar la relació econòmica amb l’Estat. En cinc anys cal posar-se a nivell europeu i seguir sent un país solidari per vocació –i no per força–. Recordant l’enyorat Ovidi Montllor potser ja ha arribat l’hora de dir prou a “can Xuclafort”. I cal que els treballadors ens hi impliquem, però també que els nostres polítics siguin valents. Més, molt més, del que ho van ser a la mal anomenada Transició. Només així podrem bastir un autèntic estat català del benestar i avançar en la sobirania.
