Les imatges, sense precedents, d’un lehendakari entrant i sortint d’un tribunal com a imputat en un delicte, ja formen part de la història d’Euskadi. Juan José Ibarretxe s’ha convertit en el primer president basc que declara davant un jutge. Ho ha fet sota l’acusació d’haver-se reunit oficialment amb la il·legalitzada Batasuna. Tres factors han contribuït a iniciar aquesta causa –que també afecta als dirigents de l’esquerra abertzale, Otegi, Barrena i Petrikorena-. L’existència de la Llei de Partits, n’és una. La segona, la nul·la voluntat de Zapatero de desactivar aquesta legislació feta a mida pel cas basc i, la tercera, correspon a l’acció combinada dels querellants –el Foro de Ermua, reducte de socialistes proclius a una aliança amb els populars- i dels jutges de l’òrbita del PP que han acceptat la denúncia contra Ibarretxe i els portaveus de Batasuna.
El president del Tribunal Superior de Justícia d’Euskadi, el conservador Ruiz Piñeiro, busca el processament dels quatre encausats. No es descarta, doncs, que d’aquí uns mesos veiem una fotografia també històrica: Ibarretxe i Otegi asseguts, colze a colze, en el banc dels acusats en un judici. A l’espera de l’evolució judicial del cas, la compareixença del lehendakari davant dels tribunals també ens ha deixat una imatge que parla per si sola i desmenteix a tots aquells que neguen, per activa i per passiva, tensions i diferències polítiques i personals entre el president basc i Josu Jon Imaz. La protagonista és la dona d’Ibarretxe. Begoña Arregi va esperar al seu marit a les portes del Palau de Justícia de Bilbao envoltada de les executives del PNB, Eusko Alkartasuna, Ezker Batua i Aralar. Tots estaven junts, però no barrejats. Begoña Arregi va ignorar al president del PNB i només es va relacionar amb tres polítics: Xabier Arzalluz, Joseba Egibar i Gorka Agirre, tot ells destacats penebistes –els dos últims membres de l’actual direcció del partit- contraris a les tesis autonomistes i de col·laboració fidel amb el PSOE. Queden clares quines són les afinitats del lehendakari a través de la seva parella. També es constata, dia rera dia, quines són les preferències d’Imaz, cada vegada més allunyat de les tesis sobiranistes del PNB. Ara diu que no li preocupen els elogis que en públic li dediquen destacats dirigents del PSOE –inclòs Rodríguez Zapatero- perquè “el meu objectiu i l’objectiu estratègic d’aquest país no ha de ser enfrontar-se a Espanya, ha de ser captivar a Espanya i guanyar confiança a Espanya. Per tant, jo no em vull enfrontar a ningú, jo vull captivar. La societat basca ha de captivar a l’espanyola.”
Les mostres d’afecte que li han dedicat a Imaz sectors polítics, empresarials i periodístics de Madrid s’expliquen perquè veuen en l’actual líder del PNB un home moderat, sensible a rebaixar els plantejaments del nacionalisme basc, en contrast amb la “radicalitat” desplegada pel seu predecesor, Arzalluz, o per l’actual lehendakari amb el seu famós “Pla Ibarretxe”. Amb l’estratègia “captivadora”, de caure bé a Espanya, Imaz està anunciant un camí ple de renúncies en el camp abertzale. I ho fa just en un moment en què el lehendakari Ibarretxe és captiu dels jutges espanyols, en què l’esquerra abertzale és captiva d’una Llei de Partits que el PSOE es nega a revocar o reformar. Qui captiva a qui? Qui és captiu de qui? Dóna la sensació que és Zapatero qui ha captivat a Imaz, i que el PNB és, cada dia que passa, més captiu dels socialistes espanyols.
